Nazar Ulianchenko tenia setze anys quan va esclatar la guerra. I el primer que va demanar al seu pare va ser allistar-se i anar a lluitar al front. Per sort seua, no tenia l’edat. I va decidir marxar. Va plantejar als seus pares de sortir del país. On fos. Els pares, ambdós metges, van transigir, malgrat els dubtes. Nazar és un xaval llest i molt madur, i tenia la decisió presa.
Amb 500 euros a la butxaca i una motxilla amb quatre coses va volar a Barcelona. Hauria pogut fer cap a qualsevol altre lloc. Arribat a l’aeroport, es va dirigir a un policia al·legant la seua condició de refugiat. Exhaust, el van posar en un autobús i va despertar a Amposta. Començava una nova vida.
A Amposta va viure uns mesos en un centre d’acollida, abans de reprendre les classes a l’Institut de Tecnificació, on fa 1r de batxillerat. El seu professor de català, Miquel Àngel Llorenç, va proposar a la Generalitat d’acollir-lo a casa seua. Avui n’és el tutor i, junt amb la seua dona, l’Empar, també són la seua família d’acollida a Catalunya.
Nazar manté el contacte diari amb els seus pares. També, amb els seus amics. Els que han sobreviscut, precisa. Alguns han mort al front, altres no han pogut suportar la guerra i s’han tret la vida. Ho explica amb una enteresa que fa mal a qui l’escolta. Parla un català envejable, vol quedar-se a estudiar a Catalunya i li agradaria ser traductor. Però ha après a no fer plans. La vida que ha viscut fins ara no era el seu pla.
La història del Nazar l’ha recollit TV3 en un reportatge de Noemí Prous i Antonio Novella.
- Notícia relacionada: Així és el dia a a dia dels joves refugiats ucraïnesos a les Terres de l’Ebre.
