HomeOpinióFirmes setmanarilebre.catNo faré espòiler de 'Sintiéndolo mucho'

No faré espòiler de ‘Sintiéndolo mucho’

Documental finalista dels Goya 2022 de dos hores de durada que condensa quinze anys de gravacions, per tant, un gran domini de la síntesi i una dificultat per a León de Aranoa a l’hora de poder destriar aquell material rellevant d’aquell que no ho és tant. És del tot sobrer dir que la banda sonora és excel·lent, excelsa, divina, etèria, Sabina en estat pur. El repàs biogràfic s’inicia en, els moments previs a la icònica caiguda del Wizink, de fet, Sabina pregunta al director: “¿No irás a empezar el documental con mi caída?”.

Després però, amb l’ús de flashback, Fernando León de Aranoa ens trasllada quinze anys abans amb un viatge per carretera al costat de Benjamín Prado cap a Rota, i acaba amb una mala tarda a l’estudi de gravació de Leiva, amb un Sabina afònic i cohibit per la superpoblació de càmeres i gent que li impedeix afinar i recitar els versos de “Sintiéndolo mucho”. Una passejada pels últims quinze anys de Sabina, un personatge peculiar sense l’obra del qual, és impossible entendre l’últim quart del segle passat i el primer de l’actual. Sense tenir en compte la figura i l’obra de Martínez Sabina és difícil interpretar el període de la transició democràtica i l’entrada al segle XXI de la societat espanyola en tots els seus àmbits.

Por fin ayer llegó la hora tan temida de hacer balance de mi vida y terminar esta canción y en vez de echar sal y vinagre en las heridas haré otra vez de tripas corazón.

No me veréis en Benidorm con el IMSERSO nadie me tiene que explicar que dos y dos no suman cuatro que la poesía es el desván de un metaverso donde las musas se desnudan como albatros.

No tengo nada que olvidar de mi pasado por eso espero que el olvido no se olvide de quien fuí he dado más de lo que algunos me han robado sin olvidar a la que se olvidó de mi.

Siempre he querido envejecer sin dignidad aunque al fusil ya no le quede ni un cartucho si el corazón no rima con la realidad cambio de rumbo sintiéndolo mucho”.

Així comença el tema que dona títol al documental, perles metafòriques com quan diu ; “la poesia es el desván de un metaverso”, donen compte de la talla literària del personatge. Durant les dos hores de metratge hi hauria la possibilitat de ressaltar diferents episodis retratats pel director que, en el seu conjunt o per separat, acaben donant una idea aproximada de la vida i obra del d’Úbeda.

Íntim, proper i nu. Fernando León mostra a l’espectador un Sabina, insegur, tímid, vulnerable; sempre voltat de gent però només amb la companyia de Jimena. Massa solitud entre multituds, massa tabac i alcohol per a esperes infinites, massa llibres consumits a espasmes i sense continuïtat. Íntimes i autèntiques les matinades a Rota, dies i nits de creativitat i autodestrucció non stop. És curiós veure com l’ansietat el pot doblegar abans de sortir a l’albero de Las Ventas plenes fins a la bandera, com la inseguretat i els nervis l’immobilitzen a minuts de ser rebut entre ovacions pels seus incondicionals.

Emocional i emocionat en el seu retorn als orígens. El viatge i la visita guiada a Úbeda és una delícia. Qui ha estat alguna vegada allí, qui ha vist i viscut aquella ciutat patrimonial voltada d’oliveres, qui ha estat a la cripta de l’església de San Lorenzo, ho ha de recordar. L’aparició del seu germà, dels amics i amigues, dels veïns/es, dels coneguts/des, d’aquells/es que no li tenien cap simpatia i ara l’ovacionen com a fill predilecte de la vila, en definitiva, fauna autòctona que contrasta amb el Sabina cosmopolita. D’especial interès la lloança a la figura dels seus pares -Adela i Jerónimo-; i sobretot l’agraïment al pare per obrir-li els ulls a la literatura i a la poesia.

Don Jerónimo era un comissari de policia que amagava una ànima poètica, un gust literari vuitcentista basat en l’ordre i la correcció. El petó al recull de poemes del pare des de dalt de l’escenari és un dels moments que supura una tendresa capaç de despertar les emocions, tant de l’espectador com del propi protagonista.

Simbòlic, és el moment més interessant de la cinta, l’abraçada entre Sabina i José Tomàs al pati de quadrilles de la plaça d’Aguascalientes la tarda tràgica. Aquella tarda “Valeroso” porta al torero fins al llindar de la mort. Sabina s’emociona, plora i pateix; aquella mateixa nit actua a l’altra plaça d’Aguascalientes i li dedica a José Tomàs “De puríssima y oro”, mentre aquest s’està debatent entre la vida i la mort a l’hospital. Igual algú pot creure que els mariachis i les gresques del Tenampa queden arraconats davant dels primers plànols del rostre de José Tomàs, i potser tenen raó els que així ho creuen.

Icònic, el vol en caiguda lliure des del cel del Wizink Center, Madrid tornava a ser un escenari maleït el dia del seu aniversari i a trenta dies de declarar-se una pandèmia que ens deixaria tancats, espantats i orfes sense saber-ho.

Aquest final de gira accidentat era la metàfora del final de moltes vides en poques setmanes, el pols s’aturava, les ciutats i pobles emmudien, ens redescobríem fràgils i vulnerables. Un maleït virus ens robava vides sense previ avís. Ningú ens va avisar, ningú ho va veure venir, els experts ens explicaven allò que passava però no varen preveure allò que passaria, la millor sanitat d’Europa -Alba Vergés dixit- va viure una sagnia inexplicable. Vàrem quedar a la intempèrie.

Del final de l’entrevista amb León de Aranoa una sentència sabiniana, ja no es veu capaç de millorar deu cançons seves, ja no es creu capaç d’escriure la cançó més bella del món.

Muchos creyeron que me habían amortizado cuando viajé del Wizink Center en camilla al hospital con los dedos del Serrat entrelazados devolviéndome las ganas de cantar.

El pan de ayer no es un buen postre para hoy mañana lunes es momento de inventarse y apostar ya que Fernando me ha pintado en esta peli tal cual soy un tahúr que no se cansa de arriesgar.

Siempre he querido envejecer sin dignidad aunque al fusil ya no le quede ni un cartucho si el corazón no rima con la realidad cambio de tercio sintiéndolo mucho.

Aunque entre el sueño y el papel algo se pierde y con los años duele más cuando me escucho fingiendo ser un estupendo viejo verde y lo de viejo sintiéndolo mucho.

Siempre he querido envejecer sin dignidad aunque al fusil ya no le quede ni un cartucho si el corazón no rima con la realidad quemo mis naves, sintiéndolo mucho“.

Ara ja només queda esperar al setembre de l’any que ve amb el retrobament de la tribu a la muntanya màgica. Tal vegada la última de les catarsi col·lectives amb Sabina com a mestre de cerimònies.

Josep Maria Beltrán
Josep Maria Beltrán
Llicenciat en història, educador social
ARTICLES RELACIONATS

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu aquí el vostre nom

74 + = 84

Últimes notícies