Tenia pensat escriure sobre el que suposa el mes de setembre: un tornar a començar. Però un cop més a les Terres de l’Ebre hem estat protagonistes de males notícies. Dimecres ens arribaven imatges i vídeos de carrers inundats, que han donat pas als barrancs que fins ara ens semblaven que no existien. L’aigua ens ha demostrat i recordat la seva força, fent desaparèixer platges, arrossegant vehicles i entrant dintre les cases. Plou sobre mullat. Ben just el territori se n’ha refet dels forts aiguats de l’octubre del 2018 i del temporal Glòria. Segurament les causes d’aquesta situació són ben diverses, però n’estic segura que la majoria assenyalem el canvi climàtic.
Hem de ser conscients que aquestes brutals inclemències meteorològiques són cada cop més habituals: inundacions, onades de calor, fortes DANES… Com també el que tot això comporta, com ara els incendis difícils de controlar o, malauradament, pèrdues humanes.
El que més em neguiteja és pensar si ja ens trobem en un punt de no retorn. Fem el que fem, crec que només podrem aconseguir mantenir aquesta situació o agreujar-la. Mentrestant, per la televisió ja ens alerten que aquests episodis seran més violents pròximament i que no ens queda més remei que adaptar-nos-hi. I tot això amb quin període de temps ho hem assolit? Ja fem tot el possible per evitar mals majors? Se’ns assenyala constantment perquè realitzem accions individuals per ser més sostenibles, reduint el consum de plàstic, reciclant, utilitzant mitjans de transport més sostenibles o, fins i tot, ens bombardegen informativament per instal·lar plaques solars als nostres terrats. Però, som els únics que ens hem de posar les piles? Mentre nosaltres ens trenquem les banyes per ser més ecofriendlies, altres ja pensen a ampliar l’aeroport, que és un dels transports més contaminants. El que està clar és que hem de remar en la mateixa direcció perquè, en aquest cas, tornar a començar com un setembre ja no és possible.
