Quan val una vida?

L’escena no és nova, la setmana passada un home es va llançar per la finestra a punt de ser desnonat. Cada vegada hi ha més casos. Alguns parlen de “suïcidis”, d’altres els qualifiquen d'”assassinats”. Les víctimes, pensionistes o aturats amb molt poques opcions laborals, decideixen posar fi a la seva agonia saltant. I la pregunta que ens ve a tothom al cap és per què? Un habitatge digne no hauria de ser un dret inalienable per a qualsevol persona? Sembla que per a les administracions no gaire. Les polítiques d’habitatge social brillen per la seva absència i, mentre els ajuntaments es vanten de combatre el lloguer il·legal, són encara ONGs les que han de socórrer milers de sensesostre perquè puguin emportar-se un mos calent a la boca. Per no citar les retallades que pateixen totes aquestes ONGs en èpoques de crisi. Mentrestant, les més de 600 ànimes de l’Aquarius han de vagar pel mediterrani dies i dies a l’espera de poder arribar a port o el govern italià manté retinguda l’embarcació d’Open Arms perquè no pugui socórrer immigrants a la deriva. I llavors surt l’il·luminat de torn que afirma que no hi ha diners. A Espanya no paren de destapar-se casos de corrupció i frau, de polítics que roben els diners que haurien de servir per augmentar la cobertura sanitària, l’educació dels nostres nens o garantir les pensions dels que s’han passat tota una vida treballant. Robar també és assassinar. Quan val una vida? Qui decideix per a què sí, i per a què no hi ha diners? Calen més campanyes de conscienciació i sensibilització al voltant de la marginació social, la immigració, els refugiats, en suma, cal més educació per la igualtat perquè, mentre la riquesa d’uns pocs sigui la pobresa de molts, hi haurà morts evitables.

ARTICLES RELACIONATS

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu aquí el vostre nom

7 + 3 =

Últimes notícies