Quan als diccionaris busquem la paraula reinterpretar, bàsicament uns i altres ens remeten a allò de “fer una nova interpretació d’una cosa…”. Reinterpretar implica, per tant, una primera o anterior
interpretació.
En el cas del monument franquista que des del 1964 es troba al mig del riu en el seu pas per la ciutat de Tortosa, la primera interpretació la van fer els qui el van construir i dissenyar. Un monument, a Tortosa i a Sebastopol, s’erigeix per honorar algú o per recordar algun esdeveniment. La segona interpretació, i per tant reinterpretació, es va fer quan van despullar el monument d’alguns elements, que no de tots, de clara simbologia feixista. Ara el col·lectiu COREMBE parla o proposa una nova reinterpretació que no sabem per on pot anar, entre altres coses perquè parlar de reinterpretar és entrar en un àmbit en el qual predomina l’ambigüitat. A més, caldria veure fins a quin punt hi ha contradicció entre la reinterpretació i el suposat valor artístic de l’obra, tot i suposant que els símbols es poden reinterpretar, cosa que dubto.
El que sí sembla clar és que, en la mesura que anem reinterpretant ens anem allunyant cada cop més del sentit original i originari que tenia el monument i, en certa manera, estem traint o “disfressant” la realitat, quan no banalitzant uns fets que el mateix Estat espanyol es va encarregar de denunciar mitjançant la Llei de la memòria històrica del 2007. Per aquest camí acabarem convertint el monument franquista en el monument a la Pau, la dels “25 años de Paz” de l’època, un dels motius que “justificaren” la seva construcció.
L’espai públic és l’espai de tothom, aquell en el qual uns i altres ens hi hem de sentir a gust, un indret que no comporti divisions ni enfrontaments. El monument franquista, en un país democràtic, i, tot i havent passat 46 anys de la mort d’en Franco, ocupa aquest espai públic que no crea consens i que no tothom se’l sent com a propi, per aquest motiu cal que sigui retirat del lloc que ocupa en compliment de la llei que així ho determina (Llei 52/2007). També pel que és i representa, un homenatge i reconeixement als guanyadors d’una guerra fratricida, els que “hallaron gloria en la batalla” y van fer possible aquells “25 años de Victòria” que deia l’abat Escarré. Per això no estic per cap altre tipus de reinterpretació, i, si algú, en bona voluntat, vol veure en la possible reinterpretació un signe de reconciliació, voldria recordar-li que la reconciliació només és possible partint de la veritat, i aquest monument franquista té una veritat, la que imposaren els guanyadors d’una guerra civil, conseqüència d’un cop d’estat militar que, gràcies a diverses i interessades reinterpretacions, ja no era un cop d’estat sinó un “alzamiento” per salvar la Pàtria.
No podem obviar el passat, ni amagar la història en la qual, també a casa nostra, el franquisme hi tingué un destacat protagonisme. Per això soc favorable no de reinterpretar sinó de contar la veritat, d’explicar mitjançant la museïtzació, la història del monument, el que representa, el context en el qual fou erigit, qui el va promoure, de qui fou el disseny, qui el va finançar, etc. sense necessitat de fer-ne apologia. En el llibre Long play per a una ànima trista Gerard Vergés ens diu “De cop comprenc que l’home és la memòria”, i no hem de perdre ni “distreure” la memòria si, com diu el poeta, volem que la nostra vida tingui un sentit més enllà de l’immediat i en projecció de futur. Als afores del camp de concentració d’Auschwitz, Polònia, hi podem llegir aquesta frase: “Aquells que no recorden el passat estan condemnats a repetir-lo”. Tant de bo el debat sobre el monument franquista a l’Ebre ens ajude a no repetir una història tants i tants anys amagada, tergiversada, interessadament contada. Tant de bo no caiguem en la banalització d’un monument que representa i simbolitza una etapa fosca i grisa per a la nostra ciutat i el nostre país.
