La setmana passada tancàvem estes línies amb l’avís que les apel·lacions al diàleg i a la negociació política s’havien convertit en automatismes buits de contingut i que el conflicte entre Catalunya i l’Estat, i entre l’independentisme i el constitucionalisme a Catalunya, avançava amb dos imaginaris paral·lels que cada vegada tenien a l’horitzó menys punts de possible confluència. Ara, constatem que cada vegada és més difícil intuir un sol punt.
És obvi que l’independentisme, malgrat el cop que ha suposat la resposta repressiva de l’Estat, ha arribat prou lluny en este viatge per a no renunciar a un referèndum d’autodeterminació que ara mateix no li pot oferir un govern estatal. Esta topada aparentment irreconciliable complica molt els termes d’una negociació. Però això no vol dir que no es puga obrir un diàleg polític sincer i sense condicions, al marge dels temps electorals, amb mediació si és necessari, per començar a desescalar la tensió i arribar a acords, des del respecte a la diferència i sense condicions ni renúncies prèvies per part de cap de les dos bandes.
Esta setmana, el president del Govern espanyol en funcions, Pedro Sánchez, ha evidenciat que no hi està d’acord, si més no fins al 10 de novembre, i ha decidit no agafar el telèfon al president de la Generalitat i, el que és més greu, va decidir que el millor era no reunir-se amb el màxim representant del Govern català en la seua visita a Barcelona arran de la crisi desfermada per la sentència del Suprem contra els líders independentistes. I no content amb això, encara n’ha fet mofa, de les trucades de Torra, en un míting a Cadis. Perquè, és clar, s’entén que el PSOE i Sánchez calculen que seure amb Torra a pocs dies de les eleccions els restaria més vots. Si serviria o no per a posar el conflicte en una dimensió més favorable a tothom, això és secundari.
Des del rebuig a les violències exercides durant la setmana després de fer-se pública la sentència, que no només ho és la materialitzada per grups de manifestants radicals sinó també per la policia i pels fiscals i jutges que han posat en presó preventiva sense fiança jóvens que no sabem exactament què han arribat a fer, no ens cansarem de demanar que s’encete un diàleg consistent, complex i sense càlculs electoralistes ni mirades curtes, que acabe fructificant, quan siga, perquè finalment el puguen validar o rebutjar les urnes. No hi ha un altre camí racional possible.
