A vegades penso si estarem vivint els últims dies de la premsa escrita. Ho penso quan les notícies que escrivim no tenen impacte, com si no es llegís res del que fem. També ho penso quan no tenim cap feedback positiu; sols quan cometem un error. Ningú et felicita per la feina que fas a diari, però diguem que quan una notícia no agrada a algú llavors tothom es pren la molèstia de trucar: algú que et diu que no has titulat correctament (o com a ell li interessava) o una persona que confon periodisme amb publicitat, un error que malauradament és freqüent. És el que deia George Orwell: “periodisme és publicar el que algú no vol que publiques. La resta són relacions públiques”.
També ho penso quan la societat et demostra contínuament la infinitat d’usos que té el paper de diari abans de ser llegit i estar informat. Com diu un cèlebre diàleg de la pel·lícula The front page de Billy Wilder, serveix, per exemple, per embolicar periquitos morts. O portat a les nostres contrades: per netejar els vidres, per protegir el terra de la cuina d’esquitxades o si pintem la casa o per fer magnífiques calçotades.
Un dels últims llibres que he llegit és L’infinit dins d’un jonc d’Irene Vallejo, on, en una apologia al món dels llibres, diu que “als llibres els devem la supervivència de les millors idees fabricades per l’espècie humana”. Per a l’autora, el llibre en paper mai no morirà, malgrat l’aparició de nous suports, perquè és l’invent perfecte.
Un dia entro optimistament a la redacció del diari on treballo amb aquesta idea al cap. Podrà passar el mateix amb la premsa? Algú preferirà el paper per sobre de tot? Llavors truquen a la porta. És un veí que em demana si li puc donar diaris vells. No perquè li hagen dit que hi ha un reportatge interessant o perquè vulgue llegir-lo, sinó per a la terrassa. Per al pipí del seu gosset.
