EDITORIAL // La setmana passada, des d’estes línies, qüestionàvem la lògica de la decisió -és possible que jurídicament impecable- del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) de forçar la celebració de les eleccions en plena tercera onada de la pandèmia.
El 14-F, però, és ja un fet irrefutable si no hi ha un daltabaix sobrevingut i servix de poc allargar la discussió sobre si els comicis s’havien de celebrar o d’ajornar. Els catalans i catalanes, els ebrencs i ebrenques, estan cridats a les urnes una vegada més, després d’una dècada de rècord quant a convocatòries electorals dels diferents àmbits, i des d’esta capçalera fem una crida a la participació -seguint estrictament les mesures de seguretat i les propostes de franja horària fixades pel Govern- perquè no ens podem permetre una actitud abstencionista just en el moment de la política en majúscules.
És important reconfigurar el Parlament de Catalunya per a actualitzar la posició nacional dels catalans i catalanes després de la impulsivitat i la convulsió de la històrica tardor del 2017, que potser va fer que una part important de la ciutadania votés amb l’estómac. És important veure quin és el dibuix polític del país un cop païda la dimensió d’aquella legítima mobilització; i després de la sentència contra els líders del procés i del canvi de govern a Madrid.
És important recuperar la serenitat del debat polític i afrontar entre govern i oposició els nous reptes que planteja el ja ben entrat segle XXI, alguns dels quals afecten especialment les Terres de l’Ebre: sobretot la transició digital i la transició energètica, a les quals cal atorgar garanties d’igualtat i de sobirania popular. Tot això és transcendental. Però encara més bàsic és la formació d’un govern fort per a gestionar el que queda de pandèmia i la sortida de la crisi econòmica que se n’ha derivat. I un executiu consistent necessita la màxima legitimitat emanada de les urnes, la qual cosa requerix uns nivells acceptables de participació.
I serà l’hora de la política amb lletres grans perquè són necessaris consensos de país per a la reconstrucció. Potser no és el moment de vetar-se, per molt que es puguen comprendre els motius de les distàncies consolidades per la repressió estatal, ni és l’hora de fer grans gestos en campanya que després només obstaculitzaran els camins cap als consensos que reclama la difícil i complexa situació socioeconòmica. Potser estem davant de les últimes oportunitats de la política per a demostrar que és l’eina més efectiva per a abordar crisis polièdriques com la que ens està amenaçant.
Donem-li esta oportunitat acudint a votar, i a la vegada exigim en els propers mesos que la prioritat ineludible siga no dixar ningú enrere i propiciar l’enlairament després d’una caiguda violenta. Si la pandèmia s’ha hagut d’abordar des de l’experiència diària i la incertesa, cal gestionar també la crisi amb un punt de valentia reparadora que fins ara la política no ha sabut trobar del tot.
