Som un país de missa. Ens agrada que ens sermonegen i tenir sempre a mà un catecisme per no desviar-nos. De l’adoctrinament catòlic hem passat als sermons laics gairebé sense solució de continuïtat. La lingüista Carme Junyent porta molts anys picant pedra contra la nova doctrina del mal anomenat llenguatge inclusiu i ara, amb el llibre Som dones, som lingüistes, som moltes i diem prou, ella i un exèrcit d’expertes treballen per evitar que algunes de les elits que ens governen llencin definitivament el masculí genèric a la paperera de la història.
Ens hem acabat acostumant al “regidors i regidores” dels plens municipals, riem amb les ocurrències d’alguns polítics quan ens surten amb els “miembros y miembras”, i fins i tot n’hi ha que ho intenten amb el gènere neutre, com el “totis”. Però el tema no és per a riure.
Pensàvem que podríem tenir un debat sa, però en el país dels catecismes això és impossible. Carme Junyent aguanta els insults a les xarxes d’una minoria que es considera feminista de manual, quan en realitat és masclisme amb disfressa. La classe dirigent, temorosa de ser acusada de masclista si torna al masculí genèric, acata la nova doctrina encara que la majoria en renega en privat.
I els periodistes? Fem el que podem. Diria que, en general, continuem aplicant el sentit comú, malgrat que és un nou element que omple una mica més la motxilla de l’autocensura, cada dia més pesada de portar. Però no ens enganyem, som el proper objectiu. Penso que hi ha molta feina a fer per trencar estereotips de gènere i emprar un llenguatge no sexista als mitjans i a la societat en general. Però també penso que podem aconseguir-ho sense haver-nos d’inventar una nova llengua.
