Quan decideixo fer vida social i baixar, posem per cas, a Tortosa, a vegades em trobo (pura casualitat), junts o per separat, Josep M. Franquet i Francesc Lahosa, dos exemplars humans d’envergadura assegurada en aquests marjals. Fa cosa de quinze dies, els vaig veure, de lluny, en apassionat Col·loqui, davant el Palau Cristòfor Despuig, el qui escriví, justament, en ple Renaixement, Els Col·loquis de la Insigne Ciutat de Tortosa.
Vaig intentar passar desapercebut, perquè no volia trencar les seves oracions, però em van veure (estant en tot) i m’aturaren: “Xeic, que mos agradaria que vinguesses a Saragossa”. “Que hi ha un concurs de jotes?”, vaig preguntar-los. “Noooo, això és a l’octubre!”, em va dir el més festero, és a dir, Franquet, que prosseguí: “Escolta, hem de reajuntar forces per tot el que està passant i, amb un grup de gent de la conca de l’Ebre, del Cantàbric al Mediterrani, volem crear una Fundació, que pensem anomenar de la Concòrdia, i l’Observatori BioEbro. Què et pareix?”.
En principi, em va semblar -necessitat obliga- que la cosa podia donar de si. I així fou com, el passat divendres, em van transportar a Saragossa i, en el curs del viatge, em van posar al corrent de la idea, que no és altra, tot i les dificultats que comporta tornar-ho a intentar, que coordinar les bases socials d’uns territoris amplis, pertanyents a diverses comunitats autònomes i a moltes comarques, entre l’alta muntanya i el litoral, per tal de presentar i debatre -amb estaments oficials, del Govern central als governs autonòmics, i del món empresarial al món local, passant pels moviments cívics i socials- el que cal fer -després de tants intents anteriors d’un sentit similar- en aquestes terres que, com una fletxa d’aigua, travessa el Pare Ebre.
Érem uns cinquanta al CaixaFòrum, tots militants de la Idea, gent ja granadeta (també joves), que havien fet el circuit professional en àmbits diversos (professors universitaris, metges. advocats, enginyers, etc.), també al voltant d’organismes de les institucions, i que, segurament, a mesura que el món personal i col·lectiu es tornava feréstec, amb totes les crisis que ens aclaparen, havien entrat a combatre-les en moviments socials de protesta i d’estudi de plantejaments alternatius. Segurament, també, devien haver participat en grups polítics i sindicals diversos, la deriva dels quals cap al Realisme, sempre en nom del pragmatisme, els hauria decebut.
Vaig escoltar i conèixer alguns dels caps més ben posats de tot aquest entramat humà d’asturians, bascos, navarresos, riojans, aragonesos, catalans, valencians i balears, una simfonia de terres i parlars, de gastronomies i cultures, tan arrelades en la història, que em feien pensar en La pell de brau, d’Espriu: “Diversos són els homes i diverses les parles/ i han convingut molts noms a un sol amor”, el mateix poeta que, el 1960, en el gran poema, denunciava el mal ocasionat per la Guerra Civil: “Ens hem venut a tires la pell de brau”.
I d’aquí pateix la bèstia. No es tractava, per als reunits, de tornar a fer la llista d’aquests mals (corrupcions, injustícies, destruccions, emigracions, concentracions, etc.), sinó de veure com els afrontem en funció de l’acumulació, local i mundial, de tots ells, en un estat de desconcert i confusió, que no és pas casual, sinó fruit de les interaccions malvades d’un motllo (model) econòmic i polític, que ha donat com a resultat la desestructuració econòmica i ecològica, la bipolarització política, la fragmentació social i el malestar personal.
El Club de Roma, des de 1968, ja va començar a denunciar aquest mal model amb l’Informe Els límits del creixement (1972) i, 50 anys després, els seus membres dirigents a Espanya (entre els quals Àngel Quílez, José-Manuel Mora o Lluís Homdedeu) tornen a la càrrega, amb més arguments que mai.
En aquest sentit, van ser presentats informes i propostes contra les desigualtats en la Transició Energètica i sobre desenvolupament territorial (a base de les anomenades BioÀrees i els nusos), complet estudi de Josep M. Franquet, que és la base sobre la qual s’estructuraria el funcionament dinàmic i equilibrat d’aquesta Bioregió al voltant de l’Ebre, que no pretén “una nova divisió territorial d’Espanya, sinó posar ordre en els àmbits regionals per gestionar millor tota l’actuació pública, en base a la vertebració social a través de models cooperatius”, sentencià Franquet que, amb Lahosa, estan al capdavant del grup impulsor de la Bioàrea Terres de l’Ebre-Maestrat. Contacte: observatoriobioebro@gmail.com
, que havien fet el circuit professional){kind=link}