No és cap novetat que les Terres de l’Ebre siguen el territori de Catalunya on més s’usa el català diàriament, amb percentatges que voregen el 90 % de població i on la majoria de la societat el parla gairebé sempre. Les dades que dona l’InformeCAT 2024 de la Plataforma per la Llengua així ho corroboren, i posen l’accent en la salut lingüística del català entre els jóvens ebrencs.
La realitat lingüística de les comarques ebrenques topa, però, amb la d’altres territoris, especialment la de l’àrea metropolitana de Barcelona, on la llengua està en risc pel seu ús decreixent. La immigració i l’alt percentatge de castellanoparlants inicials -que tenen com a llengua materna el castellà- fa que cada dia el català vaja perdent presència com a llengua d’ús habitual. Això no és res humanísticament dolent per si mateix, però culturalment, el retrocés de qualsevol llengua és justament això, un pas enrere.
Les Terres de l’Ebre, no exemptes d’un fenomen immigratori essencialment enriquidor, han demostrat la seua capacitat d’exercir de referent de cohesió social que facilita la incorporació dels ciutadans nouvinguts a la llengua pròpia. És lògic que les àrees més poblades, i amb més percentatge d’immigrants, tinguen més dificultats a l’hora de blindar la llengua, però en qualsevol cas la realitat ebrenca és prou contundent per a posar-la d’exemple de protecció d’una llengua que en general, a Catalunya, no juga en igualtat de condicions amb el castellà, per la qual cosa les mesures de discriminació positiva són encara necessàries. La creació d’una conselleria de Política Lingüística és un bon senyal enviat pel nou govern.
