Un urinari de porcellana va canviar la història de l’art. Marcel Duchamp el va comprar a un proveïdor d’articles sanitaris de la Cinquena Avinguda de Nova York, el va capgirar, el va signar amb un pseudònim i el va presentar a una exposició. Els seus responsables no van acceptar la peça per ofensiva i vulgar, i mai va arribar a ser exposada. De fet, va desaparèixer poc després, probablement feta miques. Però abans de la seua desaparició, se’n va fer una fotografia. La imatge va córrer i ara és una estampa icònica de l’art modern. De fet, tot i no existir en tres dimensions, va ser considerada com la peça artística més important del segle XX, en una votació amb més de 500 creadors reconeguts.
Duchamp va agafar un objecte (aparentment) poc estètic, li va canviar el context, l’angle, l’ús, el propòsit i la utilitat i el va transformar en una altra cosa. I des d’aquell moment, l’art es va començar a vincular més amb la idea que amb l’objecte en si. Aquest urinari, al qual va anomenar La font, està en l’origen de bona part de l’art conceptual, que és el dominant en l’actualitat.
Gairebé cent anys després d’aquell 2 d’abril del 1917 en què Marcel Duchamp es va gastar uns quants dòlars per canviar la forma d’entendre l’art, a la seu de l’Assemblea General de les Nacions Unides (ubicada a només tres quilòmetres d’on es trobava la citada botiga d’articles sanitaris), també es va parlar de lavabos. En concret, de la seua manca i de les conseqüències que això provoca. El 2013 es va decretar que cada 19 de novembre se celebraria el Dia Mundial del Lavabo.
Potser això de Ducahmp va ser una provocació, però no una broma. Tampoc ho és que uns 3.600 milions de persones, gairebé la meitat de la població mundial, no comptin a casa seua amb sistemes que eliminin els excrements de forma segura. I no cal que siguin de porcellana.
