La COP26 a Glasgow ha copat les capçaleres i les portades de les notícies. No només pel que els mandataris i gurús resoldran, sinó pels milers de manifestants i activistes que estan en peu de guerra amb pancartes i rètols demanant als governs que actuïn per redreçar el canvi climàtic. Intenten culpar i obligar els mandataris mundials a actuar per redreçar un problema que amenaça al món sencer.
Al Delta som plenament conscients de l’amenaça del canvi climàtic, de fet som els primers a veure les conseqüències d’una pujada del nivell del mar i les destrosses causades per tempestes iracundes. Les víctimes són moltes: els arrossaires ja pateixen la intrusió marina als seus conreus amb la consegüent pèrdua de producció dels cultius; les Salines de la Trinitat perden salmorres per l’entrada de les onades i per les pluges devastadores; els musclaires perden estructures sepultades per sorres portades per les tempestes; el turisme d’esports aquàtics està perdent el Trabucador; Alcanar es declara zona catastròfica per inundacions descomunals; a la vora tenim Mallorca, on recentment han vist rius semi-congelats (de 40 centímetres de calamarsa) fluir pels carrers; al litoral veí de Riumar ja han perdut les primeres cases, i aquesta urbanització cada dia veu més a prop un mar que s’ho engoleix tot.
Tots aquests i molts d’altres, són víctimes d’un canvi climàtic del qual no en són responsables plenament. D’aquí que a la COP26 es parli de solidaritat climàtica. És a dir, que les empreses i països culpables de provocar el canvi climàtic i beneficiar-se’n econòmicament, ajudin als països i als sectors que no han contribuït al canvi climàtic però n’estan patint les conseqüències.
Això mateix és el que hem de demanar els deltaics, ja que a part de la vulnerabilitat socioeconòmica envers el canvi climàtic de la gent del Delta de l’Ebre, aquí hostatgem una natura declarada reserva de la biosfera per la Unesco que és patrimoni de la humanitat i els governs estan obligats a protegir. Tots tenim clar que el canvi climàtic serà molt difícil de redreçar i trigarem molt de temps en arreglar la tendència que tenim, així que per mitigar els canvis, hem de fer un Delta més resilient. No podem deixar ni la gent, ni el patrimoni natural i cultural totalment vulnerables, a l’empara de les forces climàtiques alterades per l’home occidental. Hem d’ajudar al Delta a defensar-se contra el canvi climàtic, o per contra, el destrossarà. I és que hem de lluitar perquè el govern central aprovi el projecte per salvar el Delta de l’Ebre amb el consens dels representants locals i que tenia que sortir a la llum aquest passat octubre.
Redreçar el canvi climàtic no passa només perquè els governs imposin sancions a empreses i als ciutadans més contaminants, fent lleis en contra dels combustibles fòssils. Sinó mireu que passa amb l’electricitat. Està pujant a causa de l’increment del preu del gas, que alhora és conseqüència de la implantació dels nous impostos ambientals als combustibles fòssils. Redreçar el canvi climàtic, passa per un canvi de la societat en sí, un canvi de mentalitat i de conscienciació. El clima està canviant per culpa nostra i del nostre consum. Per desgràcia, la gent només reduirà la seva factura de consum de l’electricitat quan li costi molts diners. Serà llavors quan posarem bombetes LEDS a tota la casa, quan comprarem electrodomèstics de baix consum i posarem panells solars, serà realment llavors quan tots començarem a lluitar contra el canvi climàtic. Però tot això tindrà un preu econòmic que haurem de pagar i sofrir.
I d’altra banda està molt bé que la gent es manifesti per tal que els governs facin alguna cosa, però ha de ser l’individu que faci un canvi cap a un model de vida més sostenible i menys consumista, ja que els polítics governants només imposaran normes ambientals en contra de l’economia regnant en dues circumstàncies: la primera, quan s’hi vegin obligats perquè la situació regnant sigui tan dramàtica que ja no puguin fer altra cosa (tal com ha succeït amb la Covid, el govern no va tenir altre remei que aplicar un confinament domiciliari); la segona, davant d’un clamor popular majúscul, però malauradament, estem molt lluny per demanar als governants que ens obliguin a fer una cosa que no volem fer ni nosaltres mateixos per voluntat pròpia.
