Vacances In & Out

Els que em coneixeu i també em llegiu sabeu que m’agrada viatjar i que no és per a mi un problema preparar una maleta i pujar a un avió per anar a l’altra part del món. He viatjat molt i he recorregut una part d’aquest món, però, us he de confessar que, com més viatjo més conscient sóc de totes aquelles coses que em queden per descobrir i per conèixer. Sovint em pregunten si no em cansa viatjar i la resposta és que, el viatge en si no em cansa, em cansen els aeroports, els retards, la manca d’atenció per part d’aquelles persones que tenen com a missió fer-te els desplaçaments més amables … tot i això també s’aprén a tenir paciència.

És veritat que abans de la pandèmia el meu ritme de viatges era accelerat. Just abans del confinament total que comença al mes de març jo aquell any ja havia anat a Brussel·les (Bèlgica), Atlantic City (USA) i a Atenes (Grècia). A aquests viatges en seguien tota una colla durant la resta de l’any que ja mai es van realitzar. Durant la situació “normal” prepandèmia les meves vacances d’estiu consistien en no viatjar i en moure’m el mínim del meu territori de base, el Montsià, el Parc Natural dels Ports i el Parc Natural de la Tinença de Benifassà. Un raconet de món, minúscul si es compara amb l’abast del món sencer, però que és el “meu” al que estimo i al que he de tornar per a carregar energia des de les meves arrels familiars i naturals.

Aquest estiu, però, ha estat la situació inversa. Després de més de dos anys de no haver viatjat quasi gens, el primer any gens, ha estat un període de temps marcat pels desplaçaments. Uns desplaçaments no només per conèixer nous territoris, sinó per a retrobar-me amb persones estimades que feia anys que no els podia veure ni abraçar. Tots els viatges, això si, han tingut dos denominadors comuns, el cultural i el personal. Sense fer una aproximació extensa a cadascun d’ells sí que m’agradaria compartir les meves experiències que comencen al mes de juny i que acabaran ara a principis de setembre.

Des de la meva adolescència que tinc una relació molt propera amb les Illes Balears, especialment amb Mallorca. El meu viatge de final de curs de 8è va ser a Mallorca. Vam anar amb vaixell i vam tornar amb avió. La primera vegada que vaig tenir l’oportunitat d’usar aquests mitjans de transport. Us podeu imaginar l’emoció que ens va suposar amb 13 i 14 anys tenir aquesta experiència. Llavors poc em vaig imaginar que acabaria sent una segona casa per a mi. Amb els anys, la meva feina em va portar a establir una relació professional continuada amb els meus col·legues de la Universitat de les Illes Balears que té una trajectòria ja de quasi trenta anys. La relació professional, després de tant de temps, en moltes ocasions esdevé també relació personal i fa que acabis compartint molt més que projectes acadèmics i científics. És a partir d’aquests amics i és gràcies a ells que descobreixo les festes de Sant Joan de Ciutadella (Menorca) i aquesta és la primera sortida d’aquest estiu. Una celebració que té unes arrels centenàries i que té com a protagonistes als cavalls. La intensitat dels tres dies de durada en els que pràcticament no hi ha ni temps per a dormir … La calor, la pols, la gent … Obliguen a passar per casa a passar-te per la dutxa, canviar la roba i menjar una mica i a tornar-hi. Els amics amb els quals compartim casa (en som uns 10 i una part d’ells repeteixen cada any i els altres venen per primera vegada), El retrobament després de dos anys de no veure’ns va ser emocionant, sense exagerar, i el fet de poder compartir, de nou, aquests dies tan intensos un veritable regal. Per a mi, el Sant Joan de Ciutadella s’ha convertit en una cita obligada.

El següent destí de l’estiu va ser Niça, a la Costa Blava francesa, que és una ciutat magnífica tocant de la Mediterrània i que, segur que recordeu per les greus conseqüències de l’atemptat que es va produir al Passeig dels Francesos, l’artèria més important de la ciutat. Aquesta vegada l’objectiu era acadèmic perquè es tractava de fer la reunió final d’un projecte internacional sobre Educació STEAM en el que participava França, Bulgària, Bèlgica, Itàlia, Grècia i nosaltres. De nou, va ser el retrobament presencial amb col·legues europeus amb els quals hem treballat durant tres anys i dels que hem après molt. Un aprenentatge, no només acadèmic, sinó també cultural i professional. Tenim diferents punts de vista des de realitats i cultures diferents (tot i que són tot països europeus) és la part fonamental del creixement personal i aquests projectes en serveixen exactament per a ser, també, millors persones, amb la ment més oberta i amb una perspectiva més ampla de la realitat.

A aquesta estada brevíssima en va seguir una altra amb un caire exclusivament cultural i especialment musical. La característica més important d’aquesta és que era un viatge en família. Com faig amb certa freqüència viatjo també amb els meus germans i cunyades i amb els meus nebots. En aquesta ocasió el destí era doble: Aquisgrà – Renània del Nord-Westfàlia (Aachen- Alemanya) i Kerkrade (Països Baixos). Aquisgrà és coneguda da, especialment, per dues raons. La primera és que ja en temps dels romans era una ciutat termal i actualment encara aquest és un dels seus majors atractius. La segona, és per què a la seva Catedral hi reposen les restes de l’Emperador Carlemany. Un emperador al qual devem, en part, la idea de l’Europa actual. Descobrir la història de la ciutat al llarg dels segles és entendre el continent, especialment des de la perspectiva cultural, política i econòmica. El segon destí està relacionat amb la música de banda. Kerkrade acull, cada quatre anys, un concurs internacional de Bandes de Música. Segur que molts de vosaltres recordàreu que, fa ja vint-i-un anys, l’Agrupació Musical Senienca hi va participar i va guanyar un 1r premi de la 2a secció. En aquest cas, acompanyava a la Banda Simfònica de Reus que participava en la 2a secció i que va obtenir un merescudíssim segon premi de les 9 bandes que hi van participar. Va ser absolutament emocionant veure en directe l’actuació i damunt de l’escenari al meu germà i al meu nebot com a integrants de la banda. El premi va ser important, i tant que si, però sense dubte el més important van ser tots els mesos previs de preparació, el compromís i la implicació per fer-ho possible.

Tornant a casa, directe a la Tinença de Benifassà per començar agost amb la festa major dedicada a Sant Salvador precedida pel sopar de les Lletres d’Onada Edicions, ja tot un clàssic del començament d’agost i un referent de la cultura i les lletres als territoris de cruïlla entre Catalunya, Aragó i València, i per una excursió llampec a Beseit (Terol). Un poble encantador al qual hi vaig arribar passant el port de Torremiró a una hora en cotxe del Ballestar. Un poble amb un passat industrial molt potent relacionat amb els molins i el riu. Conèixer a persones molt compromeses amb el territori i amb la nostra llengua en terres de cruïlla i una experiència gastronòmica interessantíssima al restaurant de l’Hotel de la Fàbrica de Solfa van fer de les 12 hores compartides un dia rodó.

De nou retrobaments i la possibilitat de compartir activitats i taula amb molts i bons amics i família. La casa nostra del Ballestar està pensada, en una gran part, per acollir gent i un sopar amb 23 persones tots asseguts a la mateixa taula va ser, sense cap dubte, un dels punts claus del cap de setmana. Des del punt de vista de les activitats una primera edició del BallestarFest que va ser punt de trobada de grups consolidats i més novells i que va aplegar una bona colla de gent en un poble que durant l’any no té més de 12 habitants. És fonamental començar projectes nous i més si tenen la pretensió de servir de plataforma per a nous grups i noves propostes musicals. Fa Il·lusió veure que el públic respon i això és també un reconeixement per a les persones que hi han dedicat temps i energia. Gràcies a totes aquelles persones que emprenen culturalment i que dediquen temps desinteressat per a fer-ho possible. L’altre punt clau de la festa és la rondalla popular que aquests darrers anys ha anat evolucionant com que el cantador principal era el meu pare, que sempre ha tingut una veu prodigiosa, però els anys li han anat minvant. Ara, el meu germà ha pres el testimoni i han transformat les jotes, especialment aragoneses, en versos improvisats cada any per poder destacar coses del poble o dels esdeveniments relacionats amb la gent. Una colla de músics i una gran varietat d’instruments li donen un caràcter innovador i diferent tot i que l’eix instrumental central continua sent l’acordió com ho va estar sempre per aquells pobles. Una tradició que no hem de perdre.

I ara, tornem a sortir dels límits de les nostres terres i ens traslladem al continent Americà. Concretament a Mèxic i a el Canadà. En amb dos casos l’objectiu fonamental era retrobar-me amb amics amb els quals feina 6 i 7 anys, respectivament, que no hi havia coincidit tot i que les xarxes i la tecnologia fa que hi estiguis en contacte permanent. El contingut de les estades no tenia, però, cap relació.

En el cas de Mèxic, els meus amics em van organitzar un viatge a la Huasteca Potosiana (al constant de la ciutat de Sant Luís Potosí), però en plena natura. El meu agraïment més profund, perquè van pensar més en mi que en ells mateixos. Van estar cinc dies intensos de descoberta d’un paratge natural impressionat i d’un territori del qual brollava aigua per tots els porus de la terra. Rius, ullals, salts d’aigua de 130 m d’alçada i coves on et podies submergir a les fosques en una aigua cristallina d’un color blau-verdós més propi d’un oceà. Cinc dies que vaig passar dins de l’aigua i uns espais i uns pobles que feien la sensació de despertar-se a poc a poc després de la pandèmia per poder emprendre el turisme en majúscules. En aquest cas contenta de poder gaudir de l’autenticitat no només de la natura, sinó també de la gent, dels pobles i de els seus costums. Totes elles assumibles per la meva part menys el picant (no sóc capaç de menjar coses molt picants) i beure tequila amb les menjades he, he, he!, el nostre organisme no està preparat per a cap de les dues coses. Acabada l’experiència aquàtica un darrer dia per tornar a passejar per la ciutat colonial de Querétaro. Una ciutat patrimoni Cultural de la UNESCO i que val la pena redescobrir cada vegada. Amb un perfecte estat de conservació i amb un aqüeducte que travessa tota la ciutat vella que té una llegenda molt interessant relacionada amb l’aigua, un noble i una monja. Però això serà per a un altre article.

Acabo el periple del continent americà al nord. A la meva estimada ciutat de Vancouver. Una de les ciutats més boniques del món i a la que sempre val la pena tornar. Per descomptat, retrobaments altra vegada i la felicitat de tornar a conviure amb persones a les quals estimes per a compartir, en aquest cas, la unió entre una dona Iraniana, Perses se’n diuen ells, i un home de Kènia. No només el color de la pell diferent era una cosa que cridava l’atenció, sinó també les diferències culturals, de visió del món, de circumstàncies personals que els havien portat a tots dos a el Canadà i el més ric, la convivència durant tots aquells dies amb una comunitat Africana molt interessant. Aquesta reunió intercultural et fa veure, una vegada més, el problema que tenim amb la nostra Europa-centrisme. El poc que coneixem d’Africa i la distància tan gran que ens separa tot i que geogràficament som el país que hi ha exactament a sobre del seu continent. En si, una part de preocupacions, realitats i visions més que compartides entre tots. Una altra, cultura en general, música, gastronomia molt diferent…, Un aprenentatge extraordinari i una experiència que m’ha enriquit per sempre.

Arribo al final d’aquesta crònica estiuenca que espero que us faci més “amable” la tornada a la feina i a la rutina, amb dues reflexions. No ens cal desplaçar a l’altra punta del món per a tenir experiències enriquidores, conèixer gent interessant i compromesa i per descobrir tot un patrimoni natural i gastronòmic del que aprendre i gaudir (aquesta seria la part IN). Respecte a l’altra part (OUT) recórrer i visitar el món llunyà ens ofereix infinitat de possibilitats interculturals i interracials que posen en dubte la nostra visió exclusivament des de la perspectiva del continent Europeu. Un consell final, sinó tenim la capacitat de posar-nos en el lloc dels altres cada vegada que sortim de casa no cal que fem l’esforç de marxar. Ment oberta vol dir aprenentatge permanent i creixement personal. Tot un repte IN&OUT.

Bona tornada a la rutina amb una motxilla plena de nous aprenentatges.

Merce Gisbert
Merce Gisbert
Dra. en Ciències de l’Educació
ARTICLES RELACIONATS

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu aquí el vostre nom

62 + = 64

Últimes notícies