El 6 d’agost de fa 83 anys, és a dir de 1938 -quan es portaven dotze dies dels 115 que va durar la Batalla de l’Ebre, va començar la primera contraofensiva feixista. Amb un cost de 900 morts i 2.000 presoners, segons el parte de les tropes insurrectes, es va aconseguir ocupar l’alt d’Auts, entre Mequinensa i Faió. L’endemà, diumenge 7, l’exèrcit republicà tornaria recuperar l’indret.
És bo recordar, per no oblidar les barbaritats d’aquella batalla. Ja només en va assistir un, de biberó, a l’acte commemoratiu del 25 de juliol a la cota 705. Per això hem de garantir el record i reivindicar el dret a la memòria i a conèixer la realitat de la història.
Per això, una dada que he conegut, i comparteixo aquí perquè justifica la perspectiva històrica de la Batalla de l’Ebre com una referència per a tot el món en la lluita antifeixista. La doctora Montserrat Duch, catedràtica d’Història Contemporània de la Universitat Rovira i Virgili, en un treball recent sobre el “monument imposat pels guanyadors d’una guerra civil, conseqüència d’un cop d’estat militar contra la Segona República” explica, i recupera, aquest paràgraf que reprodueixo.
“En una escena de la pel·lícula d’Andrzej Wajda Cendra i diamants (1958) dos combatents de l’exèrcit aliat xerren en una cafeteria alemanya el dia en què ha finalitzat la Segona Guerra Mundial. Per un altaveu sona la cançó “La batalla de l’Ebre”, i un dels personatges li diu a l’altre: «Recordes? Allà va començar tot». Difícilment es podria expressar millor i explicar més història contemporània en menys fotogrames. Perquè l’ofensiva republicana de l’Ebre acabaria convertint-se en un mite de la lluita antifeixista internacional pels coetanis de Catalunya, Espanya, Europa i més enllà”.
Vuitanta-tres anys després ens trobem amb un règim hereu d’aquell cop d’estat, plasmat en l’anomenat règim del 78 (és a dir, dos vegades 39, l’any que va començar la dictadura). Que segueix la impunitat d’allò que el règim en va dir franquisme, (per exemple la repressió) igual que els privilegis per als poders, tot i que Europa ho denuncia. Que l’hereu imposat pel dictador fa un any que ha fugit del seu regne i el seu fill es fa l’orni sobre la milionària corrupció que assetja la corona, igual que el president del gobierno acaba de fer un mutis a Mallorca, respecte d’això.
A la vista de tanta ignomínia potser cal recuperar el valor d’una paraula estigmatitzada, l’anarquisme, que es presenta com a sinònim de violència i caos (va escriure la Carme Vinyoles a El Punt Avui), quan en realitat “és una filosofia política i social que propugna l’abolició de l’estat entès com a monopoli de la força i que rebutja tota autoritat, jerarquia o control sobre l’individu per innecessaris i perjudicials”.
Perquè, amb tot el que està caient, en mig de la pandèmia, veiem com les elèctriques no paren de pujar preus, i és clar de generar beneficis. Endesa declarava beneficis de 832 milions d’euros el primer semestre (pobrets, un 26% menys). Els bancs, que vam salvar amb els nostres diners, i que no han tornat (la paraula de Mariano Rajoy queda demostrat que no té cap valor), també declaren xifres astronòmiques només en un semestre: 1.911 M€ BBVA, 1.200 M€ Caixabanc (dos vegades més que a 2020, i fotent gent al carrer, tancant oficines a pobles,…), 220 M€ Banc Sabadell, un 56% més.
I mentre, el dijous 29 de juliol, era el dia final de la Terra. És a dir, quan ja hem consumit els recursos del planeta, i per tant caldrà sobre explotar-lo. L’emergència climàtica és aquí, i no ho volen veure. Per això hem d’actuar personalment, anar cap a una societat més frugal, com a concepte i expressió de desitjar poc, el suficient per a viure bé tots. I com només manen, però no creuen ni la Constitució que tan prediquen, haurem de fer com el diputat aragonès i cantautor José Antonio Labordeta: “a la mierda!”, els va enviar l’any 2003. Que cadascú hi pense, i actue en conseqüència,… i consciència. I que l’agost (especialment la part calorosa), us sigue lleu.
