Com sempre, amb el canvi d’hora (un trasbals) i el dia que s’allarga, la primavera exuberant s’instal·la a les nostres vides. Els establiments turístics de la demarcació de Tarragona han assolit un 80 % d’ocupació durant la Setmana Santa. Ara, l’abril ens portarà al Dia del Llibre i la festa de Sant Jordi, potser el més rellevant.
Però aquí aboquen molts i molts d’esforços de creativitat, que es manifesten diàriament i adoben les presentacions de llibres d’autors ebrencs, de tots els àmbits literaris. Els grups de WhatsApp bullen i per exemple “Di-Llums d’Arts al Forn” és un viver de creativitat (Ignasi Blanch mos regala cada dia dibuixos per a il·lustrar les dinàmiques creatives ebrenques. Juntament amb Àngel Burgas, acaben de guanyar el Premi Serra d’Or de literatura juvenil amb Els contes de Lesbos).
Però és que els músics també tenen agenda pròpia, i ben nodrida. Pepe Bayerri explicava que hi ha més d’un miler de músics que nodrixen les 31 bandes de les Terres de l’Ebre. La dansa, el teatre, el cinema…, tot se cou a foc lent. Un xup-xup que va impregnant les vides ebrenques.
I què dir del patrimoni cultural, cada cop més valorat i reivindicat en les millores necessàries per a preservar-lo o recuperar-lo. Del patrimoni natural, tan variat i amb icones clares: l’skyline dels Ports i el riu, les roques de Benet, la Foradada, el Delta, les platges sorrenques o de pedra… Les rutes, com la via verda, que són fusió de natura, patrimoni i activitat humana, gastronomia. El riu navegable…
Se pot reivindicar el valor del patrimoni material. Se va estofant la consciència d’allò que tenim, i del que cal reivindicar, com les muralles tortosines, el balneari de Porcar (que ressuscita una gloriosa història passada, que mos han amagat). Els conjunts monumentals de pobles i paisatges.
L’oferta de memòria històrica, encara amb els vestigis del feixisme al mig del riu sense la interpretació corresponent. Poblats ibèrics, espais de la Batalla de l’Ebre, activitats com la plantada d’arròs…
Els personatges històrics, i les persones anònimes que fan possible les festes i tradicions confiten una base important d’allò que ho és més, encara. El patrimoni immaterial. La nostra parla, el lèxic i les expressions dels nostres avantpassats, que es van perdent i diluint. És el patrimoni més rellevant, que marca la diferència identitària i del qual hem d’estar ben orgullosos, amb el sentit de pertinença a la nostra terra ebrenca.
Per tant, cal lloar tots els esforços, com Amposta que programa més de 60 rutes turístiques per a conèixer el patrimoni, la història i la natura. Però també hem de garantir la preservació de la memòria. Enguany el Casal Tortosí celebra mig segle: cal divulgar, i els ciutadans han de conèixer el que va suposar. Com els 70 anys del Club Universitari i els 90 dels Cantaires.
També es complirà mig segle de la Revolució dels Clavells a Portugal, una esperança frustrada a l’Espanya del dictador Franco.
Res és exhaustiu, però pot ser un toc d’alerta per a identificar-nos amb orgull en allò que tenim. Enguany han coincidit al calendari la pasqua cristiana i el ramadà musulmà. En el món més laic en què vivim, les religions tradicionals sovint se veuen substituïdes per la sacralització de totes estes activitats humanes que hem descrit. Potser mos porta a reivindicar Mircea Eliade, estudiós romanès especialitzat en mitologia i història de la religió, que va propugnar un nou “humanisme” que adopta com a base el sagrat, en tant que estructura la consciència humana. Potser pot ajudar a trobar sortides a l’atzucac que viu la humanitat.
