Fa uns mesos, en estes mateixes línies, vaig descriure la meua banda sonora preferida. Evidentment, no era la de cap pel·lícula. Són els xiscles de les oronetes, que inunden el meu poble, Santa Bàrbara, quan arriba la primavera. De petit les observava cridar quan feien niu al balcó de ma iaia.
També tinc una olor preferida. També la trobo al meu poble. També em transporta a quan era un infant. Probablement tinc un excés de nostàlgia per ser tan jove. Però vull fer cas a una frase que el periodista Ramon Lobo va dir dies abans de morir: “La nostra pàtria és la infantesa”. Cal no obviar-ho, cal anar retornant a la nostra infantesa per no perdre’ns pel camí.
La meua olor preferida és la de llenya que crema a finals de tardor. L’altre dia la vaig sentir per primer cop este curs, un cap de setmana que vaig baixar al poble. Barcelona, com les grans ciutats, no té cap aroma: fins i tot les olors queden engolides per l’artificialitat.
Significa moltes coses, l’olor de llenya cremada. Però vull pensar que, sobretot, significa amor. Hi ha un llibre preciós que en parla: El llibre de la fusta. Lars Mytting, l’autor, recordava que per tenir llenya per cremar cal preparar-la abans: buscar-la, tallar-la, apilar-la -una pràctica universal i mil·lenària, per cert-. Mytting descrivia un exemple per reforçar el significat emocional de la llenya: un home gran, a qui probablement li quedava un hivern de vida, però que continuava tallant i apilant troncs més enllà de les seves necessitats vitals. Era una manera de cuidar la família quan ell ja no hi fos.
Només hi ha una cosa que puc equiparar a l’olor de llenya cremada. La seua conseqüència immediata: vore un fumeral escopint el fum blanc. És una imatge que m’atrapa. No sé exactament per què. Suposo que és perquè implica que, a dins de la casa, hi ha vida. I això ja és molt.
