Mirem els nostres fills i filles als ulls i intentem justificar les nostres accions —o pitjor encara, la nostra inacció.
Vivim en un món que sembla haver oblidat la seva responsabilitat cap al futur. Des de les Terres de l’Ebre, un territori ric en patrimoni natural i cultural, tenim una posició privilegiada per observar de primera mà el desafiament que afronta la nostra societat. Però també som testimonis de la devastació lenta, gairebé imperceptible, que es va apoderant de tot. I ens hem de preguntar: quin món deixarem als nostres fills i filles?
Aquest interrogant no és només un tema retòric; és una qüestió que ens hauria de llevar la son. Deixarem rius secs, convertits en ombres del que eren? Els nostres fills heretaran mars de plàstics en lloc de mars plens de vida? Rebran ciutats sobreescalfades i camps ressecs, on la terra, que ha estat la nostra subsistència durant segles, ja no podrà donar fruits?
Als últims anys, les Terres de l’Ebre han estat un símbol de resistència davant projectes que no pensaven en el futur, sinó només en el benefici immediat d’uns pocs. Ens vam alçar contra el transvasament del riu Ebre, perquè sabíem que suposava un atac directe a la nostra manera de viure. Però avui, aquesta lluita sembla formar part d’una batalla més gran: el col·lapse climàtic i mediambiental que amenaça tot el planeta.
Mirem els nostres fills i filles als ulls i intentem justificar les nostres accions —o pitjor encara, la nostra inacció. Els diem que reciclar és suficient, que apagant els llums estem fent la nostra part. Però sabem que això és mentida. Mentre permetem que les grans corporacions contaminin sense fre, que es destrueixin ecosistemes sencers per guanyar uns quants diners, i que els governs es rentin les mans davant el desafiament de frenar el canvi climàtic, som còmplices d’un futur que no voldríem per nosaltres mateixos.
Aquesta situació no és només una tragèdia mediambiental; és una tragèdia moral. Hem fallat els nostres fills i filles. I encara que ens incomodi, hem de reconèixer que el món que els deixarem és, senzillament, una “merda”.
Però no podem rendir-nos. Com a societat, encara tenim marge per actuar. A les Terres de l’Ebre hem demostrat que la gent unida pot plantar cara als gegants. Ara cal que portem aquesta mateixa energia més enllà. Necessitem polítiques valentes que apostin pel decreixement, que frenin l’explotació del territori i que prioritzin la vida per damunt dels beneficis econòmics.
És possible que ja sigui massa tard per a revertir algunes conseqüències, però mai és tard per intentar construir un futur digne. Si no ho fem per nosaltres, fem-ho per ells: pels nostres fills i filles, que mereixen heretar un món viu, ple d’oportunitats, i no un món devastat.
El canvi comença aquí, a casa nostra. Hem de fer sentir la nostra veu, perquè el silenci només ens fa còmplices. I, potser, amb esforç i esperança, encara podem canviar el curs de la història.
Bones festes a tothom i bona entrada d’any nou.
