L’apagada general del 28 d’abril quedarà gravada com una advertència contundent sobre la fragilitat del nostre sistema energètic i la necessitat urgent de repensar-ne la gestió. El fet que tot el territori peninsular quedés a les fosques, amb especial afectació a les Terres de l’Ebre, demostra que, malgrat els avanços tecnològics i les promeses d’un futur verd i eficient, encara ens movem damunt d’una xarxa fràgil, poc preparada per als desafiaments del present. Més enllà de la manca d’informació sobre les causes —un buit inadmissible en un estat avançat—, les conseqüències parlen per si soles: serveis essencials interromputs, comunicacions trencades, usuaris atrapats en trens i ascensors, hospitals forçats a operar amb generadors, comerços tancats i famílies menjant a les fosques. La ciutadania ebrenca va respondre amb calma i solidaritat, però la improvisació va regnar entre les administracions i operadors. No poder-se comunicar ni coordinar va agreujar les afectacions, com bé ha reconegut el delegat del Govern a l’Ebre, Castor Gonell.
Este episodi torna a obrir un debat que mai s’ha tancat del tot: quin model energètic volem? Davant del col·lapse, alguns sectors han aprofitat per a defensar la continuïtat i ampliació de l’energia nuclear, mentre que les veus ecologistes recorden que les nuclears no van servir per a evitar la crisi i, de fet, van ser de les primeres a desconnectar-se. Tenen raó quan advertixen que no es pot carregar la culpa a les renovables, però també és cert que la transició energètica cap a un sistema 100 % verd exigix molta més previsió, inversió i planificació.
