Les respostes a la urgència d’habitatge presenten enfocaments diversos. A tall d’exemple, Barcelona i 14 ciutats més clamen perquè la Comissió Europea inverteixi 300.000 milions d’euros anuals en la construcció i la renovació del parc d’habitatges; o el president del Govern d’Espanya, Pedro Sánchez, anuncia una inversió pública de 1.300 milions d’euros en una dècada per promoure l’habitatge industrialitzat. I podem seguir amb més exemples: m’acompanyen a Viena?
En el context plantejat, la referència a la capital d’Àustria no és atzarosa. Perquè el seu és un model d’èxit basat en els complexos de protecció oficial per a lloguer habitual: habitatge social i interès públic, en definitiva. Ho il·lustren les xifres: 200 milions d’euros destinats cada any a la renovació de parc públic de la ciutat, que es més que dupliquen (500 milions) si es consideren els recursos per a construcció d’habitatge nou i rehabilitació del parc urbà. En suma, 10.000 habitatges subvencionats construïts a l’any, mentre està en marxa la rehabilitació de 250 blocs d’habitatges públics.
I alguns apunts estadístics suplementaris: els prop de 2.300 milions d’euros que les inversions en reformes i noves construccions aporten al valor afegit brut del país durant una dècada, o els 24.000 llocs de treball i més de 30.000 (a curt i a llarg termini, respectivament) associats de forma directa als habitatges socials. Estem parlant, de forma aproximada, d’un 3,5 % de l’ocupació a Viena.
A la capital del país transalpí les dinàmiques de gentrificació topen amb una realitat ben tangible. L’elevada disponibilitat de reserves de sòl urbanitzable en la pràctica totalitat dels districtes i) satisfà la demanda creixent d’habitatge assequible i ii) consolida una barreja social equilibrada en els barris. Per altra banda, el sistema municipal de Viena té un caràcter dual, en la mesura que el configuren les inversions directes en noves construccions i rehabilitacions i els ajuts directes per a persones amb rendes baixes. Amb un fi últim: oferir un espai vital de qualitat, segur i assequible a la ciutadania.
L’esquema descrit permet posar a disposició de prop d’un milió de persones complexos residencials que presenten un altre tret. Sovint, els edificis són coneguts amb els noms d’il·lustres personalitats històriques dels camps científic i artístic, amb la qual cosa han esdevingut autèntics símbols històrics, culturals i socials que les ciutadanes i els ciutadans de Viena han fet seus.
Tornem al principi, a les possibles respostes a la problemàtica de l’habitatge. Davant un desafiament col·lectiu que interpel·la tant a urbs globals com a municipis mitjans del nostre entorn més immediat, el vienès s’erigeix com un model de bones pràctiques que, al llarg del darrer segle i fins al present, privilegia condicions d’habitabilitat que redunden en la cohesió social. Pluja que fa saó.
