Com ja és sabut, la Plataforma en Defensa de l’Ebre (PDE) va celebrar els 25 anys de la seva existència, entre l’ombra agraïda dels plataners, al Passeig del Riu, prop de l’Auditori Felip Pedrell de Tortosa, on aquell 15 de setembre de 2000, davant un miler d’assistents, l’arquitecte Salvador Tarragó (Tortosa, 1941), presidint la taula de constitució de l’organització, va crear el lema que es va fer cèlebre, cridat arreu: “Lo Riu és Vida. No al transvasament”.
Com tants, jo era allí, i no m’ho podia creure: la gent més conscient de l’Ebre, tipa de vexacions, espolis, xantatges i expropiacions, dels d’allà (i dels d’aquí, ja ens entenem), tot en nom del “progrés”, del “creixement econòmic” i de la “llibertat”, va alçar per fi la veu per dir: “Ja n’hi ha prou! Fins aquí hem arribat!”
Ara, passats tots aquests anys, i havent passat també tantes coses, davant les quals el també heroic poble de l’Ebre ha mostrat una resistència irreductible, continua el combat de totes les resistències populars quan són autèntiques, és a dir, protagonitzades pels qui les pateixen, que, amb els temps que hem viscut, cada cop són més, en base a aquesta “Globalització” devastadora (que s’està escardant per tots costats), però que, des dels anys setanta del segle passat, ha dispersat pel món una economia antihumana, centralitzada i concentracionària, obligant a unes migracions bíbliques, unes organitzacions polítiques i de govern al servei d’aquesta economia i uns sistemes de comunicació i d’alta tecnologia destinats a crear confusió deliberada en la ment humana i de les societats.
Tot això era present, d’una manera o altra, en aquell retrobament festiu i reivindicatiu alhora, com sempre han estat les múltiples accions de la PDE, com mostraven les paradetes de la gent del GEPEC, intentant parar la massificació eòlica al Perelló, o els de Vandellòs, intentant no allargar més la producció nuclear, etc.
“La lluita continua”, es deien els uns als altres. I afegien: “I si natres no ho podem vore, ja ho voran los nostres fills i néts”. Aquests xiquets que desfilaven, darrere la banda de grallers i davant l’enorme nus del tub que impedia el pas de l’aigua, portat exclusivament, en aquesta ocasió, per un grup de dones, significant la indispensable participació de l’estament femení en aquesta epopeia social.
Després dels parlaments, va ser un moment per a la catarsi col·lectiva. I jo, fruint d’aquesta escena, veient tantes cares engrescades, girava la memòria enrere per recordar els que continuaven: els de la Coordinadora Antitransvasament, dels anys 80 i 90, afrontant els projectes dels governs de Madrid i de la Generalitat (minitransvasament a Tarragona, etc.), els qui s’enfrontaren, i ja no hi són, al Projecte de Gran Transvasament a Barcelona i al sud de Castelló, dels últims anys del franquisme, el 1973-74, amb tot el moviment de sacerdots implicats també en la lluita antinuclear, i més enrere encara, el 1960, els qui batallaren per evitar l’embassament de Xerta i el de Garcia, que inundava pràcticament tota la Ribera d’Ebre, Miravet, Ginestar, Benifallet, etc.
A tots ells (Carranza, Redorat, Biarnés, Masip, Sáez, els Rebull, Cots, etc.) els porto al cor. Foren els primers que, defensant l’Ebre, defensaven també la Vida Global.
