Les Terres de l’Ebre som un oasi pel que fa a l’ús del català a Catalunya. Només cal veure les dades a nivell de país: més del 70 % de la població a l’Ebre fa ús del català enfront de menys del 30 % a Barcelona i rodalies. Tenint en compte el volum de població dels dos territoris, podem afirmar sense cap mena de dubte que la nostra llengua comença a agonitzar. I amb este panorama, em bull la sang quan escolto que a Catalunya existeix un apartheid lingüístic que discrimina el castellà, que les escoles persegueixen els alumnes i professors que són castellanoparlants i que la immersió lingüística és una imposició independentista a l’alçada d’un Ku Klux Klan amb barretina. Ras i curt, la víctima es converteix en botxí.
Després de quaranta anys amb un model d’immersió lingüística que ha demostrat sobradament que el castellà no ha patit cap mena de retrocés a Catalunya, tot al contrari, per alguns parlar català és un atac al castellà. És a dir, expressar-me en la meua llengua materna és de mala educació i reivindicar la seua defensa és supremacisme.
I com en tot, en este tema les xarxes socials són un espill del que està passant. Ara resulta que alguns i algunes “influencers” del nostre territori que han nascut en català, han crescut i après en català i s’han enamorat i estimat en català, fan ús del castellà per expressar-se davant dels seus seguidors. I es defensen dient: és que en castellà puc arribar a més gent. És llavors quan comprovo el nombre de seguidors que tenen i poso cara de llàstima perquè este argument amb tan poca substància s’afona en la misèria més absoluta.
“Als que pensen que “en
castellano mola más”, els
diria que potser el problema està en el contingut que fan i no en la llengua amb la que s’expressen”
I és que existeixen creadores i creadors de contingut ebrenques i ebrencs que tracten temes molt variats i en català: Cèlia Espanya, amb més de 82.000 seguidors, @berti_iau, amb més de 34.000 o @lesulleresdellegir, amb més de 6.000. I ho fan molt bé! Amb estes evidències, als que pensen que en castellano mola más, els diria que potser el problema està en el contingut que fan i no en la llengua amb la que s’expressen.
Estic convençut que els catalanoparlants som els pitjors enemics de la nostra llengua. Els errors que cometem són fruit de la nostra baixa autoestima i som els primers que, inconscientment, infravalorem el català: quan conversem amb una persona castellanoparlant, de seguida canviem al castellà. Quan ens dirigim a un immigrant, ho fem en castellà i cridant (això sempre m’ha fet gràcia, com si tots els immigrants patissin sordesa), i quan busquem informació a Google o ChatGPT, ho fem en castellà perquè tenim la falsa impressió que la informació serà més completa. De veritat que ens ho hauríem de fer mirar.
El rerefons de tot això va molt més enllà. Quan una persona emmalalteix, de seguida es prenen mesures i s’aporten recursos per poder tractar-la, curar-la i que torne a estar sana. El mateix passa amb les quotes de gènere en llistes electorals o llocs de treball, les beques per a estudiants amb pocs recursos o la reserva de places per a persones amb discapacitat.
recisament això és el que s’hauria de fer amb la llengua. Se’n diu discriminació positiva. I és necessària. Perquè ningú que s’expressi en una llengua que gaudeix d’una salut excel·lent, 600 milions de parlants, i és la tercera més parlada del món, darrere de l’anglès i el xinès, hauria de sentir-se menyspreat quan es creen polítiques per evitar que una llengua germana, que només parlen deu milions de persones, desaparegui.
Això no va ni d’esquerres ni de dretes. Ni d’independentisme ni unionisme. Defensar la meua llengua és defensar la identitat pròpia, la que em defineix com a individu i no com a part de cap col·lectiu. Un element més que construeix el meu jo.
