Rosa va néixer al Lligallo del Gàngil, però des que es va casar viu a Campredó. Dona molt activa, de seguida es va integrar a la societat campredonenca. Allí va obrir una botiga, on venia “de tot”, i des d’on va conèixer tot el poble. En poc temps ja era una més de Campredó. Però en néixer sos fills va resultar incompatible la vida familiar i la cura dels fills amb l’horari comercial, i va haver de tancar-la.
Després d’un temps a casa, es va adonar que necessitava fer alguna cosa més per sentir-se realitzada. Confessa que, encara que conduïa, mai li havia passat pel cap ser conductora d’autobús. Però, dona decidida, en assabentar-se de què l’empresa d’autobusos Hife convocava formació per a dones conductores de bus, es va animar a intentar-ho.
L’etapa de formació va ser dura. Als matins anava a l’autoescola, a la tarda estava pels fills i a la nit estudiava.
Recorda que al principi li semblava complicat pel gran volum del vehicle, però que després el que se li fa estrany és portar cotxes petits.
Al principi, quan van començar, els conductors més veterans, a ella i a les companyes, se les miraven en un cert recel. Com si els envaïssin el seu espai. Però això va durar poc. Molt aviat, la majoria les va acceptar sense problemes.
Recorda amb afecte com molta gent, en veure-les les primeres vegades, els deia: “ja era hora que les dones també portessin el bus”.
Per part de la seva família, tant el seu marit com la seva mare, li van fer costat en tot moment. Compaginar els horaris va ser complicat, però tant el seu marit com les iaies van ajudar en l’organització.
Conta que el més complicat de la seva feina, al principi, era l’atenció al públic. Reconeix que “s’enduia” els problemes de la feina a casa i que això li va fer passar mals moments. Cal tenir molta paciència en la gent. Es trobava gent que li discutia els trajectes, gent que la increpava si feia tard o que li deia que era culpa seua… Quan va aprendre a separar les dues coses, tot va anar millor.
Recorda amb tristesa les restriccions per la covid com el moment més difícil i més dur.
També recorda anècdotes divertides, com quan a ella, bastant jove, li va tocar portar a uns adolescents que anaven de festa de Saragossa a Salou. Quan en arribar a Saragossa va preguntar pel monitor i li van dir que anaven sols, es va espantar pensant que seria un viatge conflictiu, però es van portar civilitzadament i a la fi no hi va haver problemes.
No totes les anècdotes són positives. A Barcelona, fa molts d’anys, abans de sortir cap a Tortosa, un home li va preguntar en menyspreu si era ella la conductora. Altres companyes també s’havien trobat homes que els hi feien el comentari d’“una dona ens ha de portar?”
També en trajectes urbans s’ha trobat comentaris masclistes, inclús en nois joves: “xica, on t’han regalat el carnet?” o “si vols te’l porto jo, l’autobús”. Encara que no són freqüents, és desagradable trobar-s’hi, reconeix.
Ara fa anys que fa el mateix trajecte urbà. Rastre, Remolins… Es coneix a la gent i fins i tot els hi ha agafat afecte.
Rosa ens diu que és la feina de la seva vida i que, malgrat tot (anècdotes, cansament), la fa molt a gust. Tant és així, que aconsella a les noies que s’animen i ho provin. Si els va pel cap, que no s’ho pensin dues vegades.
El que fa 25 anys era una novetat, ara ho tenim normalitzat. Però hi va haver dones com la Rosa i les seves companyes de promoció que van ser pioneres en el que ara és part de la nostra vida quotidiana.
