Este dijous va fer 50 anys de la mort del dictador Francisco Franco. Al voltant d’esta efemèride destacada, han assolit més transcendència els actes habituals que anualment se fan en diferents indrets i municipis de les Terres de l’Ebre en commemoració del final de la Batalla de l’Ebre, tot just l’episodi de la Guerra Civil espanyola que va resultar un dramàtic punt d’inflexió en favor de la victòria dels militars feixistes revoltats, a les ordres de Franco.
Cinquanta anys han donat per a molt, en el terreny del canvi i de l’avenç democràtic, però just ara, quan la perspectiva de 50 anys podria ser prou àmplia per a diluir les pors i els silencis de la transició i per a materialitzar amb fermesa i sense reserves unes polítiques de memòria ambicioses i reparadores, resulta que el que sembla estar en perill és l’esperit democràtic en si mateix, atenent el soroll que la ultradreta fa a les xarxes socials i els resultats d’enquestes que diuen que cada vegada més gent —concretament fins a un 20 % de la ciutadania espanyola— i una bona part dels jóvens considera que el franquisme no només no va ser tan dolent, sinó que va ser positiu. Entre els votants de Vox, la xifra es dispara: sis de cada deu votants del partit d’ultradreta creuen que viure sotmesos a Franco és millor que viure en democràcia. Se tracta de dades alarmants, que posen els pèls de punta, de l’última enquesta del CIS, que va preguntar pel llegat del dictador poc abans que s’hagen complit els 50 anys de la seua mort.
Combatre arguments fal·laços que es retroalimenten a les xarxes i bombardegen un jovent legítimament descontent amb la perspectiva que li oferix la societat actual en molts àmbits, com ara el mercat laboral i l’habitatge, no és fàcil. Per a aconseguir-ho, caldria segurament posar en marxa el que mai ha arribat a funcionar ni a l’Estat espanyol ni a Catalunya: un currículum educatiu on la seqüència del que va passar entre 1936 i 1975 estiga més present a les aules, i en general un esforç didàctic per a explicar objectivament les dades de la dictadura i les conseqüències que la repressió franquista va tindre sobre les famílies de molts dels que ara creuen que qualsevol temps passat va ser millor.
Continuar allunyant-se de la dictadura, i no només amb l’impertèrrit pas del temps, passa també per accelerar el ritme de les polítiques d’exhumació de fosses comunes i per abordar els vestigis del franquisme que encara perduren als espais públics, amb la supressió o amb una contextualització pedagògica. Les Terres de l’Ebre, que podrien ser considerades com la zona zero de la cruesa del final de la guerra, haurien de convertir-se també en motor del reimpuls a la democràcia a través d’estes i d’altres polítiques.
Historiadors i activistes porten temps alertant que segurament no hi ha prou consciència del que està en perill si els discursos d’odi s’acaben imposant. El que trontolla no és només una democràcia imperfecta. Són drets universals que ja han començat a dissoldre’s en societats avançades de referència com els Estats Units d’Amèrica.
