El nostre país és eminentment un país fet de pobles, la història així ens ho recorda, fins i tot si ens fixem en com era la capital Barcelona ara fa uns quants anys. Gràcia, Sàrria, Sants, entre altres, eren viles amb tot el que això comporta. Avui, encara que treballen per mantenir el seu origen històric, són part d’una ciutat que és cap i casal de la nostra nació.
Aquest cap i casal, representat per uns estaments malauradament encara autonòmics, continua deixant de banda en moltes ocasions la realitat rural, els pobles i la ruralitat. En l’aspecte més administratiu i de governança, la Generalitat de Catalunya, i també el Parlament, han tardat més del desitjat en tenir present la realitat rural, i les especificitats dels seus ajuntaments a l’hora d’activar serveis o de poder optar a subvencions, projectes o programes als quals no es podia optar perquè les convocatòries estaven pensades només per a ciutats. En principi, s’ha volgut començar a posar remei a partir de la Llei de l’Estatut de municipis rurals, que es va aprovar el 16 de juliol de 2025, i que cal desplegar-la de manera efectiva i amb tot el que s’inclou.
Els pobles necessitem més escolta, sí. Continuem necessitant que aterrin més polítiques a la nostra realitat i que s’entenguin més les necessitats de la gent que hi vivim. No es pot entendre que any rere any tinguem les dificultats que tenim per ajudar els nostres veïns a gestionar els permisos de crema, per exemple. No pot ser que continuem patint la burocràcia excessiva per fer tràmits diaris i necessaris per a la gent. I no pot ser que es legisli sense sentit.
Aquest estiu per exemple, al Baix Ebre vàrem patir un incendi que recordarem molt de temps, i no pot ser que les ajudes directes als pagesos encara no siguin realitat i que uns veïns sàpiguen que les podran cobrar però que els del municipi del costat, que van patir el mateix foc, no. I tot, perquè segons la llei “no reuneixen” unes determinades condicions tècniques, més que discutibles, com que no es van cremar prou hectàrees de terme municipal, encara que el mal d’aquests pugui ser igual o superior als primers que sí que cobraran.
Un altre cas el tenim al Montsià, que va acumular registres de pluja superiors als 500 l/m2 entre el 29 de setembre i el 12 d’octubre. Al Mas de Barberans, per exemple, per enèsima vegada, es van patir talls de subministrament elèctric de 12 hores i de cobertura de mòbil i internet de més de 40 hores, mentre veiem que tot i la insistència del Govern i les promeses de les empreses subministradores, aquesta situació no era nova, sinó recurrent, i com d’altres vegades, sota una impunitat totalment inadmissible.
No és acceptable que municipis petits, que ja ens sentim abandonats per entitats bancàries i per companyies elèctriques i telefòniques per allò de, total, són quatre gats, continuem patint aquests tipus de mancances quan la desgràcia ens cau al damunt. Cal reivindicar i recordar que els ajuntaments, independentment de la grandària del municipi, som la primera finestra i espai de l’administració on els veïns s’apropen per resoldre molts dels seus problemes. Som, la primera força de xoc i moltes vegades, fins i tot, donem resposta als convilatans més enllà de no ser-ne responsables de la competència, mancança o situació.
Aquest oblit administratiu històric dels pobles petits, contrasta amb la demanda de la nostra existència turística des de les àrees metropolitanes per poder cercar descans i desconnexió. O bé, amb la demanda de diferents governs per instal·lar equipaments energètics en espais rurals, que no volen prop de les grans metròpolis, o també, per excloure i transferir recursos naturals cap aquestes àrees, malgrat els costos i l’impacte social, ambiental i paisatgístic que això pugui significar.
Fa massa temps que ens cal un país divers i descentralitzat, amb oportunitats per a tothom i amb serveis i recursos per a tothom, però també, i sobretot, un país on s’entenguin les diferents realitats. La nostra, malauradament, veiem que ja fa massa que no s’entén i no entenem el perquè. Si volem un país més just, més equilibrat territorialment i més divers, ho haurem de fer comptant amb tothom i amb els pobles. També i sobretot els petits, són imprescindibles. Sense pobles vius, no hi ha país.
Com a alcaldes de pobles rurals i de poca població, apel·lem a l’Estatut de municipis rurals, que ens reconeix com a pobles rurals d’especial atenció, i demanem que s’apliqui el mecanisme rural de garantia, o rural proofing, en les polítiques del nostre país. Aquesta eina, tal com determina la Comissió Europea, obliga els estats a fer una revisió de les polítiques públiques perquè incorporin la perspectiva rural per adaptar-les a qui viu i treballa en zones rurals. Per tant, no pot ser que continuen havent-hi desigualtats en l’àmbit de Catalunya després de la seva aprovació. Volem un país just i sobretot que hi hagi equitat social en serveis.
Si volem ser fidels a la nostra història i construir un futur esperançador, ho haurem de fer comptant amb tothom i això vol dir, construint un país de pobles i des dels pobles, petits i grans, i ara, més que mai, cal que tinguem totes les eines necessàries per a fer-ho.
