Entre 1936 i 1939 van morir als psiquiàtrics catalans almenys 5.700 persones —una dada homologable al nombre de víctimes espanyoles als camps de concentració nazis—, segons té documentat un estudi en curs de l’historiador Marcos Robles que es publicarà pròximament. Més de la mitat d’estes defuncions se van registrar als psiquiàtrics de Sant Boi de Llobregat —dos hospitals independents al carrer Doctor Pujadas, un per a hòmens i l’altre per a dones—, on van ingressar durant la Guerra Civil espanyola desenes de pacients procedents del Camp de Tarragona i les Terres de l’Ebre, alguns derivats des del psiquiàtric Pere Mata de Reus quan este equipament se va convertir en hospital per a cobrir l’impacte de la Batalla de l’Ebre. El director de l’Arxiu Històric Municipal de Sant Boi, Carles Serret, fa dècades que va començar a investigar el cas. Buscant informació sobre represaliats de la guerra civil, va poder acreditar l’increment brutal de defuncions al centre d’atenció als malalts psíquics.
“Alguna obra del psiquiàtric sí que feia esment a una gran mortalitat durant la guerra, però no es donaven xifres ni es parlava de les causes”, explica Serret a este periòdic. A partir dels certificats de defunció i enterrament, Serret va elaborar una base de dades on, d’entre centenars de persones mortes als psiquiàtrics —majoritàriament per desnutrició, disenteria, diarrees, caquèxia, enterocolitis o pel·lagra, és a dir, per falta d’atenció—, hi havia com a mínim 65 víctimes de les Terres de l’Ebre que van ser enterrades —com la resta de víctimes que havien perdut el contacte amb la família— a les fosses comunes del cementeri de Sant Boi: 21 de la Ribera d’Ebre, la comarca de més vincle amb Reus; 16 del Baix Ebre; 14 del Montsià i 14 més de la Terra Alta. Una xifra que podria augmentar ja que Robles ha pogut accedir finalment als arxius del psiquiàtric, cosa que no havien pogut fer altres historiadors. Fins ara, les institucions responsables dels psiquiàtrics no s’han mostrat gens obertes a facilitar el rescat de la memòria de totes estes víctimes indefenses.
“Una persona amb malaltia mental no té per què tindre un deteriorament físic d’una forma tan accelerada. Quin règim de vida havien de tindre per a morir tots per desnutrició? Devia ser una situació apocalíptica”, qualifica Serret.
La causa més clara de la sagnia és que els dos psiquiàtrics van entrar en una inèrcia de penúria imparable. Des del 1895 eren gestionats per les branques femenina i masculina de l’Orde religiosa Hospitalària de Sant Joan de Deu. Durant la guerra, el govern de la República expulsa els germans i germanes i gestiona directament el centre, “controlat a partir d’aleshores per comitès de treballadors”, descriu Serret. A mesura que la República va tenint més problemes, escasseja l’alimentació i la medicació. La mortalitat comença a pujar el primer any i, a partir de l’estiu del 1937, “se dispara”, i encara més a finals del 38. Se multiplica per sis amb relació a la mortalitat anterior a la guerra.
El cas d’una gandesana
Una d’estes víctimes va ser Rosa Clua Alcoverro, natural de Gandesa. El seu net Ramon Ber, que actualment viu a Tortosa, en reivindica la memòria i acaba d’entrar a formar part de Besnets en Cerca, un grup en vies de constitució en associació format per descendents d’aquelles persones que van morir mig d’amagat a Sant Boi, però també en altres psiquiàtrics del país, on se calcula que l’any 1936 hi havia unes 7.000 persones ingressades en psiquiàtrics, institucionalitzades o sota control mèdic de la Generalitat. Un 40 % estaven a Sant Boi de Llobregat (Vilaboi en temps de guerra).
Ber, quan recentment se va estrenar com a iaio, se va plantejar per què no havia conegut els iaios materns. Entre silencis familiars, del seu iaio sabia que va morir en un bombardeig quan fugia cap a França. De la seua iaia, la Rosa, només que l’havien portat al Pere Mata, on va ingressar per primer cop el 1934. “Una casa amb un boig estava mal vista”, exposa Ramon. Se va posar en contacte amb l’institut reusenc per a demanar informació i, malgrat les grans dificultats que hi va tindre, finalment va aconseguir documentació tant de Reus —on el seu iaio adreçava cartes sense resposta a la direcció del Pere Mata demanant per l’estat de salut de la seua dona—, com de Sant Boi, on Rosa Clua va ingressar el 9 de setembre de 1938 amb el diagnòstic d’esquizofrènia. Hi va morir el mes següent, el 24 d’octubre a les 2 de la matinada, precisa Ber. Els índexs de supervivència a Sant Boi eren molt pitjors que els de qualsevol presó o camp de concentració durant la guerra. “La gestió allà va ser nefasta. Els feien passar gana i la Generalitat era la responsable i havia de saber el que passava”, se queixa. Besnets en Cerca reclama un homenatge a estes víctimes i la Generalitat actual, que just va encomanar l’estudi que està elaborant Robles a través del Memorial Democràtic, té intenció de rescatar-les de l’oblit, segons ha publicat el diari Ara.
Ramon Ber explica que Rosa havia tingut una filla, l’any 1933, i probablement una depressió postpart superposada amb el dol per la mort de la seua mare, però aleshores el tractament de la salut mental era primitiu i gens afinat, i va anar a parar al psiquiàtric. En la primera reunió presencial de familiars convocada per Besnets en Cerca, el mes de setembre passat, se van compartir informacions “terribles” sobre les condicions d’higiene i d’atenció als malalts a Sant Boi. “El dia que hi havia arròs, se’l menjaven les infermeres i als malalts els donaven el suc”, detalla Ber. Ho corrobora Carles Serret. Ramon Ber, en explicar la història familiar al setmanari l’ebre, se mostra contundent: “Tots estos malalts feien nosa i els van dixar morir, per no dir que els van matar”.
Un cop morts, si no es podia contactar amb la família —cosa habitual per les comunicacions deficients—, els traslladaven en carro fins al cementeri. Allí els enterraven en una fossa comuna i hi afegien calç viva perquè els cossos se descomponguessen abans, perquè “l’enterrador no donava l’abast”, relata Serret, que especifica que “si abans de la guerra morien dos persones cada tres dies a Sant Boi, a partir del 37 hi ha molts dies amb més d’una dotzena d’enterraments només de persones internes als psiquiàtrics”. Estos no podien pagar els enterraments, els nínxols i el seu manteniment, i encara menys en un context de guerra en què s’havien de fer les inhumacions amb rapidesa també per motius sanitaris. L’Ajuntament li aplicava una tarifa reduïda de 10 pessetes per enterrament. Les fosses comunes, que ocupen pràcticament la mitat del cementeri, contenen les restes de milers de víctimes mortals procedents dels psiquiàtrics, donat que el seu ús no és exclusiu del període bèl·lic i s’allarga, ben bé, fins a l’actual període democràtic.
A més a més de les condicions miserables del moment, sembla plausible pensar que durant la guerra hi va haver una superpoblació d’ingressats als psiquiàtrics. Alguns historiadors, com Joan Serrallonga, han abonat la tesi que alguns dels centenars de milers de refugiats que van arribar a Catalunya durant la guerra, procedents d’altres territoris de l’Estat ocupats pels feixistes, haurien acabat als psiquiàtrics catalans. El de Sant Boi era un dels equipaments que la Generalitat republicana va posar a la llista dels centres assistencials que podien acollir refugiats. També hi devien ingressar presos, represaliats i soldats. “Les malalties mentals podien afectar més els que estaven al front en situació d’estrès”, analitza Serret. Els familiars reclamen que s’investigue a fons el que va passar. De moment, han aconseguit el compromís de l’Ajuntament de Sant Boi de Llobregat per a aixecar al cementeri un monument d’homenatge a les víctimes mortals procedents dels psiquiàtrics. Besnets obre la porta a les famílies ebrenques que busquen informació sobre avantpassats seus que poguessen morir als psiquiàtrics durant el conflicte armat i durant els primers anys del franquisme.
Sílvia Piqué i Francesc Martínez són els impulsors de Besnets en Cerca. Sílvia explica a esta publicació que la història de la seua besàvia és molt semblant a la de la iaia de Ramon Ber: “Va ingressar a Sant Boi procedent d’un centre de Barcelona i va morir allà durant la guerra. Això va ser un secret familiar, cosa que es repetix en moltes famílies”, manifesta. Recentment va publicar un article d’opinió a La Directa en què afirmava: “Segurament els nostres avis i besavis van morir a causa de la seva condició d’interns. O bé eren els darrers en la llista de prioritats que el govern republicà havia d’atendre durant la guerra, o bé ni tan sols formaven part d’aquesta llista”. “Són més que víctimes de la guerra. A un quan el maten a la guerra, és fotut, però que et maten a poc a poc, és una tortura”, se rebel·la Ber. El iaio de Ramon, Antoni Sabaté Martí, va morir el 5 de gener de 1938, amb 37 anys, abans que la seua dona i sense tindre notícies d’ella.
L’Ajuntament de Sant Boi als familiars: “Us volem ajudar”
L’Ajuntament de Sant Boi de Llobregat ha donat un primer pas en el reconeixement de les víctimes de les condicions dels psiquiàtrics durant la guerra, no només per la pròxima construcció d’un monument memorial, sinó també per l’activació d’una informació, a l’apartat de memòria democràtica del seu web institucional, sobre “La mortalitat als centres psiquiàtrics (1936-1939)”. En este espai, se publiciten les dades aportades per la direcció de l’Arxiu i s’oferix a les famílies de les víctimes ajut per a obtindre informació sobre els seus familiars: “Podem i us volem ajudar”, s’anuncia.
Pel que fa a les dades, se consideren provisionals, ja que es podran actualitzar amb l’estudi que està portant a terme Marcos Robles per a la Generalitat, però fins on tenia acreditat Serret, entre el juliol de 1936 i el gener 1939, van ser inhumades al cementeri municipal exactament 3.240 persones: 1.598 dones i 1.628 hòmens, mentre que en 14 casos hi ha dubtes en la identificació. D’estes, 1.220 defuncions corresponen a dones procedents del psiquiàtric femení i 1232, a hòmens morts al psiquiàtric masculí. “El fet més sorprenent era que estes 3.240 morts representaven gairebé el 33 % de la població total empadronada a Sant Boi el 1936. A més, la immensa majoria de les defuncions documentades (més del 80 %) corresponen a població interna als psiquiàtrics”, constata l’Ajuntament, que parla d’una xifra “esfereïdora i profundament colpidora” i sosté que “les persones ingressades, ja vulnerables, van acabar pagant amb la vida la marginació atàvica que patien dins la societat del seu temps”. Els familiars ho agraïxen i ho consideren com un punt d’inflexió. “Després d’un silenci de pràcticament cent anys, una administració pública reconeix els fets i els reconeix com a memòria històrica”, conclou Ramon Ber. L’Ajuntament de Sant Boi va més enllà i oferix la màxima col·laboració a administracions, entitats i particulars que saben o sospiten que un familiar seu va morir a les institucions psiquiàtriques santboianes, que van rebre persones de tots els racons de Catalunya i de la resta de l’Estat a partir de convenis amb les diverses diputacions provincials.
