La memòria històrica i democràtica ha guanyat clarament, en este segle, un espai a l’agenda política, tant per part dels impulsors de polítiques memorialistes com per part dels detractors. Afortunadament, ha començat a normalitzar-se la dignificació del record de les víctimes de la guerra civil i el franquisme, incloent-hi l’obertura de fosses comunes perquè els descendents d’aquelles víctimes puguen tancar el dol i, en el millor dels casos, tot i les dificultats que planteja el desplegament dels bancs d’ADN, recuperar-ne les restes.
Fins no fan tant, però, entre estes víctimes no hi figuraven de forma oficial o generalitzada alguns col·lectius que mereixen ser-hi sense cap dubte, com ara els presos —encara que no ho fossen per motius polítics— o, en el cas que ens ocupa, els malalts mentals, estigmatitzats i marginats i, en molts casos, ingressats en psiquiàtrics on s’enfrontaven al risc elevat de ser tractats com a presos. Si a això se li superposa un context de guerra en què el govern de la República va anar perdent capacitat i recursos i un franquisme on els psiquiàtrics podien convertir-se en un mecanisme de repressió més, el resultat és sagnant.
En este número expliquem la història d’una dona de Gandesa que il·lustra el patiment extrem que molts malalts mentals van haver de viure entre els murs dels equipaments psiquiàtrics. Un cas que personalitza xifres que fan fredat al voltant dels dos hospitals psiquiàtrics de referència del país: els de Sant Boi de Llobregat.
Segons les primeres investigacions, centenars de persones hi van morir de gana durant la guerra i van ser enterrades indignament en fosses comunes al cementeri de Sant Boi. La sensibilitat i persistència de l’historiador i responsable de l’Arxiu Municipal de Sant Boi, Carles Serret, per a posar noms i cognoms a aquella catàstrofe, resulta encomiable i a la vegada augura una realitat encara més brutal, que nous estudis en curs podrien despullar.
Perquè si ja ens semblen molts els 65 morts originaris de les quatre comarques de l’Ebre —segons la base de dades articulada per Serret— i els prop de 2.500 —sense tindre en compte els orígens— que van perdre la vida als dos psiquiàtrics del Baix Llobregat (i, en no tindre obert el contacte amb la família, van ser enterrats en fosses comunes al cementeri municipal entre 1936 i 1939), les xifres se podrien disparar a partir de la documentació dels arxius dels psiquiàtrics —esperem que cada vegada més accessible—, i encara més si s’amplia la perspectiva a tot el franquisme.
La magnitud de la tragèdia, incrustada en l’amalgama de drames que va deparar la guerra, ens mostra clarament l’abast d’un col·lectiu de víctimes fins ara ignorat, que mereix tots els esforços per part de les entitats i les institucions memorialístiques: els malalts mentals i, sobretot, els ingressats en institucions psiquiàtriques.
