Junts per Tortosa. Ha perdut en Ferran Bel aquella centralitat i moderació que tothom li reconeixia i admirava? L’article “Inepte/Inepta” publicat en aquest setmanari, dedicat als capitostos de l’Ajuntament de Tortosa, suposa un punt d’inflexió en aquesta perversa batalla per reconquerir el consistori ebrenc. Més propers a l’oposició de Vox i de l’actual PP, els juntaires tortosins, agullonats per Bel, han optat per una guerra sense treva contra el govern municipal fins a extrems ridículs. Potser els funcionarà de cara al 2027, però Tortosa no és Madrid, i Bel tampoc no és Abascal, per molt que l’imiti amb el seu verb àcid, afilat i atrotinat. En la vida no es pot guanyar sempre per 10 a 0, però en política es pot perdre per 14 vots. Com més aviat ho paeixin, millor els anirà. Parant l’orella per Tortosa, no sembla que de moment sigui així.
Tripartit tortosí. Si no es posen les piles, el tripartit igual revalida la seua majoria en les municipals de 2027. Però no perquè les guanyin, sinó perquè les hauran perdut els contrincants. Ningú dubta que emprenguin projectes i que hagin posat ordre a la Casa Gran, però la ciutat la tenen abandonada. Amb els petits detalls, aquells en què tothom s’hi fixa quan passeja pel carrer, també es perden els vots a grapats. Carrers i places bruts, brossa que s’acumula, semàfors que no funcionen, un pàrquing inundat quan plou, voreres desfetes i un nucli antic que gràcies en tenim que hi treballin els funcionaris, si no estaria buit. I com això, un llarg etcètera. No tot es conclou amb fanfàrries.
Dana d’octubre. M’arriba que fins i tot alcaldes de Junts afectats per la dana d’octubre aplaudeixen sense miraments la gestió que el Govern de Salvador Illa va fer de l’emergència. I la comparen quan manava el seu partit o Esquerra Republicana. Són els mateixos, i molts més, que critiquen la negativitat i la deriva opositora d’un partit comandat a 5.000 quilòmetres de distància al que han convertit en una formació protesta.
Alcanar. Em complau el canvi de discurs de l’alcalde d’Alcanar des dels primers aiguats fins ara, quan ja no manen els seus i està a punt d’abandonar el càrrec. Per fi s’ha adonat que l’única solució és l’enderrocament dels habitatges que s’alcen a la llera de les rieres. La mateixa administració que un dia va autoritzar les construccions, ara haurà de fer-se càrrec de les indemnitzacions. Pagant el contribuent, tot sigui a fi de bé.
Enlairem. Hi ha cua per fer-se d’Enlairem, tanta que fins i tot els seus dirigents s’han permès el luxe de descartar alguns candidats per culpa de la pesada motxilla que arrosseguen, com a Amposta. Haurem d’estar amatents als moviments d’aquesta coalició que promet sorpreses. Quan aquest setmanari va publicar el reportatge sobre aquesta iniciativa política, els únics que van piular van ser els de Junts. O sigui, els més nerviosos o que hi tenen més a perdre.
Trens dignes. Sort en tenim dels representants polítics que acudeixen rabents a cada convocatòria dels de Trens Dignes. I tot i en això, arrepleguen quatre gats. Si tothom considera un despropòsit el servei ferroviari a les nostres contrades, o bé la gent s’absté de mobilitzar-se perquè ho considera una causa perduda, fent gala d’una passivitat incomprensible, o bé els qui figuren al capdavant de l’associació han perdut tota credibilitat i capacitat de mobilització. O ambdós factors alhora. Per fer-s’ho mirar.
Incendi de Paüls. Ningú voldria que es repetís, però l’incendi de Paüls ens ha deixat una incontestable lliçó: deixem que els experts i tècnics facin la seua feina.
Nuclears. Qui ho hagués dit a finals dels anys setanta que els alcaldes al voltant de les nuclears d’Ascó i Vandellòs sortirien de bracet reclamant el perllongament de la vida de les plantes. Quan un s’acostuma que els diners li ploguin, estrènyer-se el cinturó mai no és una opció.
Energies renovables. La Generalitat ha començat a informar els consells comarcals de la quota en renovables que hauran de satisfer fins a l’any 2050 d’acord amb el Plater. La Terra Alta, que produeix més del 26 % de l’energia eòlica de tot Catalunya, haurà de triplicar-la fins als 1.500 megawatts. Desconec on ubicaran els aerogeneradors, però aquesta comarca de nit ja pareix Encuentros en la tercera fase.
Nou hospital. Construir un hospital costa anys i panys. Per tant, no esperem que d’avui per a demà gaudim d’un nou centre de referència a les Terres de l’Ebre. De moment ja tenim un emplaçament adequat i pròximament s’iniciaran les obres d’ampliació del Verge de la Cinta. Amb totes les tecnologies que tenim al nostre abast i coneixent d’antuvi on està emplaçat l’edifici, realment ningú va poder preveure les restes que s’hi trobarien? Pregunta seriosa: tot això passa a l’empresa privada?
Autopista AP-7. No volíem l’autopista gratuïta? Doncs ara en paguem les conseqüències. I per si no ho sabien, si l’N-340 està desdoblada (A7) des de Vandellòs fins a Altafulla li hem d’agrair al republicà Joan Puigcercós, que així ho va exigir a José Luis Rodríguez Zapatero per aprovar els pressupostos generals de l’Estat de 2005, amb l’oposició de Convergència i Unió. I el mateix amb la circumval·lació de l’Aldea.
Gigafactoria. El gran problema dels catalans sempre ha sigut la creació de falses expectatives. Deixem de parlar en futur i fem-ho en condicional, perquè la gigafactoria de Móra la Nova tan sols apareix com a projecte. La faran? Estic convençut, però gràcies al fet que al darrere hi ha la iniciativa privada.
Comarca del Delta. Ja ho van intentar alguns alcaldes arran del malaurat Informe Roca. Que hom se senti del Delta no ha d’implicar la creació d’un territori administratiu. El sentiment de pertinença de cadascú va més enllà de les fronteres geogràfiques o de disposar d’un consell comarcal.
Corredor del Mediterrani. Sincerament, no sé si el veurem acabat algun dia.
