Aquest “arxiu particular” —ja em dispensaran— és el meu. No és cap cosa de l’altre món, sinó ben bé d’eixe món, com cantava Raimon. És un conjunt d’alguns milers de llibres, documents meus i de molts altres, fotografies, articles publicats i inèdits, correspondències diverses amb personalitats culturals, dibuixos i material sonor que m’agradaria que pogués ser acollit i degudament preservat.
Arribat, el passat setembre, als 75, que no és cap edat, avui que molta gent arriba als 90 i més, penso que és el moment de començar a fer aquesta donació —amb els protocols habituals en aquests casos— i veure si hi ha alguna entitat, organisme o institució, publica o privada, que pugui estar interessada en el que he anat recollint en els més de cinquanta anys d’activitat periodística, literària, també política, en el més ampli sentit del terme, i igualment de relació amb molts artistes i intel·lectuals, d’aquí i de fora.
Vostès poden dir: Ja serà prou atractiu tot això? Jo dic: Vinguin i comprovin. També poden dir: I, si ens interessa, on ho podrem col·locar? Clar, el problema de l’espai, avui que tot està saturat i, més exactament, col·lapsat, començant pels trens i els automòbils i acabant pels llibres i papers, que ja gairebé ningú no vol, donat el lliurament als sistemes informàtics a què ens hem vist abocats.
El que cedeixo, sobretot dono i regalo, a canvi de res o d’un “modest estipendi” —com deia el meu amic Artur Bladé, a qui l’ajudava en la seva vellesa—, està format per un futral de textos sobre ecologia, combats pel territori, agricultura, història, política, llengua i literatura, art i personalitats diverses, d’aquí i de fora, com he dit més amunt.
Tots els qui ens hem dedicat a aquest “ofici diabòlic” de l’escriptura, com l’anomenava el senyor Pla, busquem la manera de perllongar la memòria personal per contribuir a la memòria col·lectiva, si és que encara podem parlar en aquests termes, donada la desmemòria a què ens sotmet la increïble i interminable successió dels fets.
El material imprès m’ha acompanyat des de petit, quan veia el meu recordat pare (Xavier Garcia i Soler, Vilanova, 1919–1998), envoltat de papers en el seu humil escriptori, i devia ser la seva tenacitat comunicativa, en la llarga post-guerra, el que segurament em va decidir a intentar fer aproximadament el mateix uns anys més tard, quan les condicions generals, per sort meva i els de la meva generació, van millorar substancialment.
De manera que així estem, millor dit, així estic, començant a veure com els ametllers estan a punt de ser batuts, per bé que algunes branques continuen florint amb aquella “bandera blanca”, que deia Maragall, anunciant una nova primavera, la que esperem després d’aquest gener tan tormentós.
