Diferents notícies i esdeveniments fets públics aquests dies pels diversos mitjans de comunicació, i, que han estat reproduïts amb més o menys fidelitat a les xarxes, dibuixen un panorama no gaire optimista.
Tenim un país en precari on no funcionen els trens, les autopistes estan col·lapsades, la sanitat, com l’ensenyament, fa notar el seu malestar sortint al carrer i fent vaga, mentre la classe política es dedica a la crítica, no precisament constructiva, d’uns contra els altres. Els qui governen no se’n surten i els que han governat tampoc s’han lluït gaire quan no han fet el que ara reclamen. Així estem.
El pitjor de tot és, però, que sembla no hi ha voluntat, ni per part d’uns ni d’altres, d’anar revertint amb treball i la necessària cooperació, un model de país que a mitjà i llarg termini esdevindrà insostenible.
Per al 2050, s’anuncien 220.000 pisos que caldrà construir en la planificació que s’aprovarà properament i que afecta l’àrea metropolitana de Barcelona, projectant com ha de ser el país, o una part d’ell, on viuen prop de tres quartes parts de la població de Catalunya. Per aquests dies, segurament l’aeroport del Prat demanarà una nova ampliació després de la que es va fer anys enrere, mentre no queda clar quin serà el paper o la funció d’aeroports com els de Reus i Girona. Tampoc sabem si s’haurà assolit, com demanen alguns polítics i entitats econòmiques i socials del país, l’objectiu del traspàs total de Rodalies a la Generalitat en vistes a una millor gestió que la que fins ara han portat a terme ADIF i RENFE. Això darrer, però, no queda garantit donada l’experiència en àmbits com educació i sanitat on sí que tenim competències i el descontentament dels professionals sanitaris, mestres i professors es fa prou evident. També, en perspectiva de futur l’any 50 d’aquest segle, és possible puguem gaudir del tercer carril a la AP7, un tercer carril absent, a hores d’ara, al sud de Catalunya. D’aquest “insignificant” fet no se n’ha parlat quan es parla dels motius de congestió d’una via tan important com és l’autopista, que creua bona part de les nostres terres. L’A7, l’ampliació de la C-12 i el nou hospital universitari són, ara per ara, futuribles.
Estem construint el nostre país seguint un model que hem criticat sovint, un model radial, molt centralitzat i amb un desequilibri territorial que es va agreujant amb independència de quin sigui el Govern o el color polític dels qui el conformen. Un model que, malauradament és mimètic a nivell local i que no afecta només l’àmbit geogràfic o territorial sinó també i sobretot, a les persones que viuen en un indret o altre de la Catalunya que tenim per nació. Aquest model de desenvolupament comporta que, avui en dia, puguem parlar de ciutadans de primera i ciutadans de segona, en funció bàsicament del lloc on resideixen i/o treballen. No només pel que respecta a oportunitats laborals, formatives o culturals, sinó també pel que fa als drets i serveis. Drets i serveis que són l’expressió de l’equitat que demanem, des de ja fa temps, els “d’aquí baix”, els del sud, els de les Terres de l’Ebre.
Han passat governs de color i ideologia prou diversa i diferent i la situació no ha millorat, el sentiment de greuge d’aquestes terres continua sent el mateix, tot i un cert “maquillatge”, no havent-hi, però, una aposta clara i valenta per anar construint un país més equilibrat i sostenible territorialment i humanament.
Ens queixem dels trens, de l’autovia AP7, de la manca de l’A7 i l’ampliació de la C-12, de la necessitat d’un nou hospital, etc. Qüestions concretes que defineixen una gran llacuna: la manca d’un projecte de país alternatiu, un projecte on prevalgui la necessitat davant la quantitat, les persones abans que els vots, l’equilibri en pro de la sostenibilitat abans que l’acumulació, el negoci o benefici econòmic, la democràcia abans que el rèdit partidista.
Que a nosaltres ens preocupi el concret és, en certa manera, normal, però que els nostres governants —els d’ara i els d’abans—, en lloc de mirar la lluna que assenyala el dit, mirin al dit sense veure-hi la lluna, no deixa de ser preocupant.
