Fa cursos que callem i treballem, aguantant unes condicions que fa anys que es manifesten, però les respostes sempre han estat les mateixes, més exigència i volum de feina. Doncs bé, ha passat, el col·lectiu s’ha tornat a fer fort i ha parlat, encara més, s’ha convertit en una massa popular que no pararà fins a aconseguir el que demana, que no és més que unes condicions dignes de treball.
Els i les docents sentim vergonya quan ens veiem treballant en ràtios altíssimes, burocràcia infinita, pressions en l’àmbit de resultats, un decret d’inclusió que se’ns fa impossible d’aplicar per una falta de recursos enorme i un sou que està a la cua pel que fa a comunitats autònomes. Però l’orgull de lluitar per treballar com mereixem, de ser la marea groga, de demostrar que, si cal, mobilitzarem el que faci falta i sempre per una educació pública de qualitat ens fa seguir endavant.
En aquest punt on ens trobem, el Departament pensava que amb un simple moviment de peó ens faria callar, però no. Les famílies estan veient la realitat… Les frases com “ja tornen a fer vaga”, “amb les vacances que tenen” o “de tot es queixen” ja no estan, no se senten. És patètic, i això passa quan les decisions es prenen des d’un despatx fantàstic però, estimats i estimades, la realitat la tenim a les aules i si un no hi ha entrat mai, no pot dirigir absolutament res.
Quan tot semblava que anava ben encaminat, que les mobilitzacions i protestes estaven donant els seus fruits, ens vam trobar amb dos sindicats que ens van vendre d’una manera incomprensible, signant un acord amb el Departament on només eren ells els qui estaven d’acord. Doncs cap problema, es torna a sortir al carrer, perquè l’educació és de tots i totes i en algun moment rebrem el seu excel·lent servei.
Durant aquests dies, les escoles, els claustres o els grups de WhatsApp treuen fum, perquè estem farts d’aquest maltractament cap a la que és la professió més important i, personalment, més bonica de totes. Potser alguns estan ocupats canviant ordinadors pràcticament nous, amb panells, amb materials que ningú sol·licita o copiant els veïns, però els i les que de veritat estem al davant dia a dia necessitem poder treballar dignament.
Aquesta setmana, per arribar al clímax, llegeixo informacions on diuen que Educació busca “la complicitat” dels directors/es dels centres… Quina manera de jugar i utilitzar a la gent, em sembla fastigós optar per aquesta estratègia. Probablement, a les persones més explotades i sobrepassades de feina de tot el col·lectiu, les que demanen canvis i ajuda a crits, són les que ara intentaran utilitzar de titelles.
Podria continuar molta estona més, perquè la llista, creieu-me, és molt llarga, però no vull anar més enllà, només vull que quedi clara una cosa: que la gent està amb nosaltres. Dia a dia sento com mares, pares, gent gran o persones d’altres gremis defensen i fan un crit per les nostres condicions laborals. No sé quin serà el final, si hi haurà un nou acord, però el que sé és que la vocació té un límit, que és la dignitat.
