Per molt desconnectat que estigues o et pugues permetre d’estar-hi del que està passant al teu entorn i al món actual (terrible privilegi), hauràs sentit, vist o t’hauràs assabentat de la lluita dels docents de Catalunya i del País Valencià.
Davant d’això, no només no podem mirar cap a una altra banda sinó que hem d’aportar lo nostre granet d’arena de la forma que sigui i es pugui, des de fer vaga, fer difusió de les seues reivindicacions, aportar a la caixa de resistència, afiliar-se a un sindicat o dur la samarreta groga, per exemple. No fer-ho significa anar en contra de la reducció de ràtios, del garantiment d’una educació pública, de qualitat, laica i en català, de l’adequada climatització de les aules, de no abandonar el PAE, vetlladores i el 0-3; en contra de no tancar línies a l’escola pública, d’un currículum consensuat o de la disminució de la burocràcia; és anar en contra d’aportar els recursos que facin falta per a aplicar les mesures necessàries i garantir la millora de l’educació i el futur del país. És anar a favor de les classes privilegiades que, mentre ho tenen tot garantit per a ells i els seus fills, dirigeixen i decideixen (de moment fins ara) en benefici dels seus interessos amb despotisme i a cop de porra i empentes contra la classe treballadora i els nostres drets adquirits amb tant d’esforç (des d’aquí tot el meu suport als bibliotecaris i bibliotecàries que també estan en vaga).
Esta classe benestant tampoc se n’està de comprar amb diners públics els mitjans de comunicació públics i privats per a difondre el seu neoliberalisme des d’una demagògia roïna i maleducada. S’han cansat de repetir per terra, mar i aire amb l’objectiu de desprestigiar les reivindicacions dels docents, que les vagues són, només, per l’augment de sou, com donant a entendre que això és una cosa negativa i interessada. Si fos el cas, que no tenen dret a exigir una millora del seu sou davant la precarietat de les seues condicions laborals tot i la responsabilitat de la seua faena mentre s’enfronta a la crisi de l’habitatge? Pregunto. O és que veiem una mica de temoreta de què la resta ho repliquem i una via fàcil per a manipular Josepmaries que lladren a favor seu?
Tot i este deliri, els docents, sempre educant, van votar per majoria a refusar el preacord que oferia el govern en esta línia, renunciant a millores individuals per al benefici col·lectiu, tot donant una lliçó de lluita i dignitat a tothom i recordant el que demanen des de bon principi: seure a negociar seriosament davant dels problemes seriosos que pateix el sistema educatiu. La resposta de la consellera Niubó, però, ha sigut: “el moment de la negociació s’ha acabat.” Com pot dir que s’ha acabat si just acaba de començar?
Davant d’això, i prenent les paraules de Laura Gené (CGT), «el govern té un problema social molt greu, ja no és educatiu i prou», o ja no implica al sistema educatiu i prou. I per això els sindicats educatius han convocat una vaga general educativa a tot Catalunya demà dimarts dia 9 de juny, coincidint amb la visita del papa Lleó XIV a Barcelona. Una visita que ja és de per si discutible perquè, despesa pública a banda, i digui el que digui el bisbe botifler, el pontífex no pot visitar la Sagrada Família de Barcelona, el gran temple de Catalunya del gran arquitecte modernista, català i catalanista Antoni Gaudí, i voler fer-ho en castellà i des de l’espanyolització sense faltar el respecte al país i al seu creador. Sigui com sigui, la intenció de paralitzar Catalunya este dia en concret és clara, maldar davant l’actitud del govern que es «DEMANEN FETS, NO MIRACLES».
Sent, per tant, una vaga educativa general, perquè apel·la a tota la societat, a tots els sectors, voldria parlar-ne d’un en concret pel seu paper en l’educació: els ARXIUS.
Els centres educatius, les famílies i la ciutadania en general saben que des dels arxius, des de l’arxivística, en tant que servei públic, apostem per les activitats educatives a tots els nivells i edats per a complir un dels nostres mandats i objectius principals, que és explicar el dret que té la ciutadania d’accés als arxius i a la informació que contenen els documents que custodiem.
Els arxivers i arxiveres fem una feina extraordinària aportant eines i recursos per a dur a terme activitats didàctiques, per a oferir i fer servir les potencialitats de les fonts documentals en matèria educativa, pel valor que aporten i pel retorn a la societat directe i cabdal. I ho fem conjuntament amb els docents i centres educatius que ens visiten cada curs amb l’alumnat. Per tant, si el sistema educatiu cau en recursos i en qualitat, estes activitats també, com així ho fan el sentit i valor dels arxius i els drets de la ciutadania.
Per això crec fermament que el col·lectiu arxivístic, com a servidors públics que som i per a dignificar l’ensenyament i l’educació des de tots els nivells, hem d’exercir activament i oberta la solidaritat de classe amb els companys docents, com així ho han fet, per exemple, els treballadors de la Casa Batlló, del Metro o del servei de Bombers, els camioners o, amb especial orgull per la part que em toca, els treballadors portuaris de Barcelona.
Demà 9 de juny, per tant, i coincidint amb el Dia Internacional dels Arxius, com a arxivera i portuària que soc, donaré suport als docents acompanyant-los a la vaga educativa, però m’agradaria aprofitar l’altaveu d’este mitjà per a fer una crida a tots els meus companys i companyes del gremi per animar-los a fer el mateix. Perquè els docents ens estan donant una lliçó magistral, perquè la lluita pels drets i la solidaritat és una de les activitats didàctiques més importants que podem exercir conjuntament. Perquè a mesura que es viu la història s’estan creant els documents que l’explicaran, i els arxius i els seus professionals, com a protagonistes, custodis i transmissors d’informació i coneixement, hi hem d’estar presents. Perquè tenim molt a dir i molt pel que lluitar, perquè ELS ARXIUS TAMBÉ EDUQUEM!
