“Sovint, la contradicció és el camí més diàfan per arribar a la veritat”. És una frase del llibre Éramos unos niños de Patti Smith que, des que vaig llegir, ha anat ressonant dins el meu cap. Ella narra en este llibre, que són les seues memòries d’uns anys concrets de la seua vida, el moment en què arriba amb 21 anys a Nova York el 1967 (imagineu, quina música, quina època!), i segella per sempre una relació amb el fotògraf Robert Mapplethorpe. La seua amistat només acabaria amb la mort del fotògraf, el 1989. Eren una espècie d’ànimes bessones, un exemple que, encara que algunes relacions amoroses no acaben funcionant, sí que perdura el profund enteniment, respecte, complicitat i camaraderia. Per a mi, esta és l’autèntica màgica de les relacions humanes. La complicitat.
Inspirats per Rimbaud, Dylan o Genet, entreguen les seues ànimes al servei de l’art i teixeixen en aquells anys torrencials el que seria la seua forma de vida. Potser sense pretendre-ho, la Patti de 30 anys més tard acaba construint una petita apologia de la vida errant i bohèmia, plena de poesia i cançons, de complicitats i de contradiccions.
Una altra frase de Patti: “No busques ser cool. Sigues apassionat, compromès, sigues tu mateix. L’autenticitat és més punk que qualsevol jaqueta de cuir. Escriu, canta, crea, encara que ningú t’escolte”.
Avui tots repliquem i pocs creem des de zero. Tots tenim la veritat absoluta sobre totes les coses (i si no la té la Intel·ligència Artificial). Potser hauríem de defensar més el dubte, equivocar-se, contradir-se. Això també és ser autèntic.
