S’ha acabat l’estiu i ja hi ha gent que troba a faltar un dels plaers estivals: el ball de festa
major. És sentir les primeres notes de la nostra Perla Preciosa i tota la pista s’ompli per
a ballar; això també passa amb els grans èxits de Renato Carosone, de Roberto Carlos,
de Tom Jones, els instrumentals de Glenn Miller, pasdobles coneguts com El Gato
Montés, ranxeres diverses i cançons de coreografies que formen part d’una llista
llarguíssima i interminable. Esta llista és cultura nostra, és patrimoni nostre que també
hem de cuidar. Amb això, és molt de valorar aquelles orquestres que encara aposten pel
format de sempre, és a dir, fer aquelles cançons que ja els nostres iaios i iaies ballaven,
com també feien els nostres pares i mares, però que cada vegada costa més de trobar.
També és molt d’agrair aquelles comissions de festes que aposten per les orquestres de
sempre.
Els temps canvien, però hi ha coses que no ho haurien de fer. El món de les orquestres
mai s’hauria de perdre, són veritables escoles de música. Pots gaudir perfectament del
Danubi Blau, de la Bilirrubina, de Bohemian Rhapsody, Coti per Coti o fins i tot de
qualsevol dels darrers èxits de la Rosalia, és a dir, un ventall molt variat de ritmes i
èpoques. Però, a més, esta música es pot ballar en parella, un exercici molt bonic i molt
festiu. També, com a músic, veure la pista plena és un goig, però este fet, segons en
quins llocs i en àmbits més jóvens, està vist com quelcom superhistòric. Avui dia, els
diferents aparells electrònics que fan música i les lletres inadmissibles i inintel·ligibles
que tothom balla estant prenent terreny a les típiques orquestres, fins i tot moltes
s’estan adaptant a aquests nous estils musicals. No s’ha de perdre el ball en parella. Es
ballarà millor o pitjor, però s’ha de promoure; si no, qui ballarà d’aquí a cent anys? I què
ballarà?
A les nostres terres, d’orquestres n’hem tingut i en tenim de molt bones, des de sempre.
Aviat farà 100 anys del naixement de la mítica orquestra Batàvia Jazz (1931-1962) en
una època difícil, de treballs molt durs, amb una societat molt dividida ideològicament
que necessitava imperiosament distraure’s (i moltes coses més). La Batàvia, tot i
disposar d’una megafonia mínima, alguns instruments precaris i dificultats de transport
(a vegades en barca pel riu), va ser una formació trencadora, moderna, avançada a
l’època i pionera, perquè els músics estaven enlluernats per una nova música que venia
d’Amèrica, totalment diferent, difícil d’entendre: el jazz. Este nou estil incrementava
molt més un ingredient bàsic del ball, el ritme, gràcies a la incorporació d’un instrument
jove: la bateria. Una música que escoltaven a dures penes a través de la ràdio i de la
qual només fent miracles aconseguien partitures. No van escapar de les lògiques
crítiques dels sectors que difícilment accepten grans canvis, però de poc van servir
perquè la il·lusió que tenien els músics els va convertir ràpidament en un referent, una
esperadíssima distracció i un bàlsam social fins al punt que es va fer famós el crit «Que
ve la Batàvia !» El seu gran èxit no va vindre només per tocar jazz sinó, per damunt de
tot, perquè feien que la gent ballés i xalés molt. Als estius actuaven moltíssims dies, tant
en festes i locals socials importants, com l’enyorat i estimat Centre del Comerç (que
molts voldríem que tornés, com el Fèmina) com en molts carrers de la ciutat que
organitzaven les mateixes festes (fet impensable avui) i també en la majoria de pobles
pròxims.
La Guerra Civil va paralitzar l’activitat de la Batàvia, inclús els va prendre alguns músics
per sempre. Represa l’activitat, les circumstàncies terribles d’una postguerra van fer
encara molt més necessària una activitat com el ball (boleros, valsos, tangos,
pasdobles…). Dins de la mateixa orquestra tenien diferents maneres de pensar, a
vegades molt oposades, però fins i tot en este punt van demostrar ser molt grans: la
música, el ball i les ganes de passar-ho bé no coneixien dretes ni esquerres. La cultura i
la diversió unixen, la política no tant. Un dels músics comentava que «la música els va
salvar de moltes coses».
Un altre fenomen musical innovador es va repetir a Tortosa el 1971, amb l’aparició
de Cimarron. Com la Batàvia, Cimarron era pura passió per la música, enormes músics.
Disposaven ja de tecnologia, de mitjans de transport i estaven entusiasmats (no tant pel
jazz, que també) per la música de grans grups, sobretot americans, que tenien una
potent secció de metalls (Chicago, Osibisa…). Tot i que, evidentment, tocaven temes
d’estos grups, van triomfar per tot Catalunya i altres parts de l’Estat, principalment
perquè feien ballar la gent i passar-ho molt bé, com la Batàvia. En algunes temporades
van superar les 150 actuacions, fet que demostra que una orquestra de ball és una gran
escola per als músics, perquè toquen de tot, però també és un treball molt dur.
La tradició musical de les Terres de l’Ebre proporciona contínuament una gran quantitat
de bons músics que destaquen en grups d’estils musicals diferents (clàssica, banda,
rock…) i també en bones orquestres (Atalaia, Pensylvania, Junior’s…) que seguixen
conservant, com la Batàvia i Cimarron, l’essència d’una bona orquestra: que la gent xale
ballant. Els temps canvien massa ràpid. Les xarxes socials i la tecnologia (i més ara amb
la IA) obliguen a una contínua i frenètica adaptació en gairebé tots els camps.
Certament, ben usades, faciliten la vida. Les orquestres de ball tampoc han quedat al
marge. Tot i que algunes mostren una gran sofisticació (coreografies, llums, pantalles…),
seria bo que ni la modernitat (ni el reggaeton) facen que els balls de festa major (diluïts
en programes de festes molt atapits) i la seua essència, xalar ballant, no quede mai
antiga, obsoleta ni passada de moda.
