Fa quatre anys l’entrevistava per a este setmanari. Llavors acabava de dirigir la primera temporada d’Eufòria i reivindicava que els programes d’entreteniment podien ser de qualitat i tindre cabuda als mitjans públics.
I crec que ha quedat demostrat. Se pot fer un entreteniment de qualitat i que sigui un èxit. La majoria consumim programes nord-americans, sobretot realities americans, i promouen valors nord-americans. Té molt més sentit que fessim programes d’entreteniment en català, amb els valors que tenim a Catalunya, i que ens sentíssim molt més identificats. En calen més.
Se veu ara amb La gran cita.
Totalment. És un dating show [un programa de cites], i en programes americans d’aquest format l’objectiu sol ser el matrimoni, amb separació entre els participants homes cisheterosexuals i les dones cisheterosexuals. Els valors negatius solen ser la gelosia o la infidelitat. A La gran cita parlem de parelles, hi estan representades diferents orientacions sexuals, amb participants amb cossos diferents i amb formes de viure les relacions de formes diferents. Així que no només s’ha demostrat que l’entreteniment en català pot ser un èxit, com vam parlar fa quatre anys, sinó que calen programes d’entreteniment fets aquí, perquè si no estem consumint valors d’altres societats, promoguts per empreses privades d’altres països que ens colen els valors que ells volen.
No és el mateix, però, Eufòria que La gran cita. Un programa de cites a TV3 semblava, com a mínim, una proposta arriscada.
Ho era! [riu]. Crec que TV3 va ser valenta en apostar-hi. Molts companys de professió em van advertir que podia tenir crítiques molt dures i ens la podiem pegar molt fort! Però estava convençut que podia funcionar i la rebuda ha estat espectacular i acaparadora.
La BBC els ha comprat el format. Mai abans havia adquirit un programa de TV3.
Ha estat una gran sorpresa i un gran èxit! Una desena de grans distribuïdores se van interessar pel format i, al final, ha guanyat la proposta de la BBC. Estem molt satisfets perquè també és un reconeixement al format i la feina que hem fet des d’Incís TV i tot l’equip.
És més difícil crear un dating show per a mitjans públics? No dixa d’haver més límits i més resposabilitat social que en cadenes privades.
Pot ser. A tot arreu hi ha límits. Els de la televisió pública me’ls prenc com a valors, en positiu. I tenia molt clar que la diversitat hi havia de jugar un paper important. Vaig enfocar La gran cita com un dating show per episodis, amb una trama de temporada intel·ligent, on es pogués anar seguint l’evolució de les parelles poc a poc i de forma romàntica. I amb el dilema de fons de quina és la manera més eficaç de trobar l’amor, si amb eines com la intel·ligència artificial o amb la esponteneïtat i les relacions humanes. Li vam donar la forma final que ha acabat sent La gran cita.
Segur que li han preguntat molts cops què hi ha de veritat als realities i quina part és “cuinada”.
I tant! És una pregunta molt habitual. Una idea que ha anat calant en la societat i que fins i tot els meus alumnes de la universitat donen per suposat que els realities diuen que estan guionitzats. Jo salto com una espurna, perquè és impossible guionitzar un reality! Evidentment, si fem un programa de televisió necessitem que passin coses, i utilitzem les eines perquè els participants hagin de prendre decisions, hi hagin canvis de rumb i girs inesperats. Però d’aquí a que estigui tot guionitzat hi ha una diferència molt gran. No són actors!
I ara, què porta entre mans?
Estem enregistrant ja la segona temporada de La gran cita. Després, treballarem també amb nous formats. Però ara tenim els premis Ídolo, que organitzem amb l’empresa de l’Aida [Dulceida], i per primer cop seran a Barcelona. Són els premis als millors influencers i creadors de continguts. També és un repte divertit i emocionant.
