Fa temps que sento repetir una expressió: “judicialitzar la política”. Però què significa realment?
És quan conflictes, idees o qüestions que pertanyen al terreny polític acaben traslladant-se als tribunals perquè siguen els jutges qui els resolguen. Un exemple fàcil d’entendre el vam viure amb l’Estatut de Catalunya. Un text aprovat pel Parlament, per les Corts Generals i referendat pel poble va acabar al Tribunal Constitucional. Allí sí que una qüestió essencialment política va acabar en mans dels tribunals.
Però què té a veure això amb el fet que irregularitats en la contractació pública les investigue un jutjat penal? Laura Borràs era política i va ser investigada en una causa relacionada amb el fraccionament irregular de contractes públics. Algú diria que investigar aquells fets era “judicialitzar la política” perquè la seua protagonista era política? Una cosa és portar als tribunals una idea o una decisió política. Una altra és que la justícia investigue què ha fet un càrrec públic amb els diners i els contractes de l’administració.
I això no és judicialitzar la política. I sí, parlo del meu poble. Perquè a l’Ampolla precisament, ha passat lo contrari.
Tot i ser un gran cúmul d’irregularitats, abans vam preferir esgotar les vies diplomàtiques, de diàleg i institucionals. Durant anys es van advertir reiteradament irregularitats. Se’n va parlar als plens. Es van demanar explicacions. Es van presentar propostes perquè es corregissin les pràctiques que eren contràries a la legalitat. I fins a tres secretaris-interventors van avisar de fragmentació de contractes, per exemple.
No es va començar per un jutjat. Va ser l’última opció. I esta diferència la trobo molt important per no manipular l’opinió pública.
Perquè quan apareixen irregularitats en la contractació pública, fragmentacions de contractes, pagaments irregulars, desviació de pagaments per altres organismes, i tot afecta diners públics, no estem parlant d’una diferència entre partits. És una qüestió de poble i de legalitat.
Precisament per això existeixen organismes com l’Oficina Antifrau de Catalunya. Antifrau explica que actua amb independència de les administracions i “des de la més estricta neutralitat política”. Entre les seves funcions: investigar possibles casos de corrupció. Entre les seves obligacions: quan d’una investigació se’n desprenen indicis delictius concrets i rellevants, els fets s’han de traslladar al Ministeri Fiscal o a l’autoritat judicial. Això és important perquè situa a cadascú al seu lloc.
Un regidor o regidora pot advertir uns fets i aportar documentació. Però no decideix que les irregularitats comencin a aparèixer una rere l’altra, com rovellons després de la pluja. No decideix que Fiscalia investigui. No dirigeix la policia judicial. I, evidentment, tampoc decideix que un jutjat òbriga una causa penal.
En el cas de l’Ampolla, Fiscalia va analitzar el cas durant més d’un any abans de presentar la denúncia davant del jutjat, i ho va fer recolzada en informes demolidors de l’Oficina Antifrau.
Per això, quan sento dir que tot això és “judicialitzar la política”, i que tot això “ho impulsa l’odi, la rancúnia o l’enveja”, encara em resulta més difícil entendre el relat. Quin d’estos actors independents sent odi, rancúnia o enveja cap als investigats? Fiscalia? Els mossos d’esquadra que han actuat com a policia judicial? Els diferents tècnics de l’Oficina Antifrau que han analitzat documentació i han intervingut durant la investigació? El jutge que ha obert la causa?
Costa sostenir que tot respon a una animadversió personal, quan pel camí han intervingut organismes, policies, fiscals, tècnics i un jutjat que no formen part de cap disputa política de l’Ampolla. I aquí el sentimentalisme cau.
Al final podrem discutir sobre moltes coses. Sobre si vam fer bé o malament d’arribar fins al final. Sobre si algú hauria preferit que haguéssim callat i mirat cap a un altre costat. Però hi ha una cosa que no hauríem de confondre. A la gent. Ni els fets.
Soc el primer que no hauria volgut arribar mai a un jutjat. I per això vam avisar primer. Però quan durant anys s’adverteixen il·legalitats, no es corregeixen i continuen apareixent fets irregulars relacionats amb els diners dels meus veïns i veïnes, no em puc permetre acotxar el cap i marxar cap a casa.
No és agradable veure’ns en un jutjat. No ho és per a ningú. I encara menys quan l’Ajuntament es nega a personar-se per defensar els seus propis interessos i ens toca a uns pocs assumir el desgast, l’exposició i fins i tot jugar-nos la integritat per defensar la llei i uns diners que són de tots.
Hauríem preferit no arribar mai fins aquí. Però també tinc una cosa molt clara: qui se salta la llei ha de respondre pels seus actes. I quan pel mig hi ha diners públics, encara més. Perquè mirar cap a un altre costat hauria sigut molt més fàcil. Però per mi, seria trair l’Ampolla, el meu poble.
