A L’instant de perill, Joan Todó suca una magdalena al riu. Ho fa sabent que el gust resultant el farà sentir mediocre, contingent, mortal. No ho fa atzarosament, sinó volent pensar en el fet de recordar, i en la distància entre allò que ocorre i allò que queda. És el retorn a un seguit de frustracions, a l’“imbècil” que s’era, i a tot el camí que l’ha dut a ser qui escriu el llibre. La resurrecció d’algú dels que van “somniar, al principi, que allò era un combat entre víctimes i botxins, entre bons i dolents” en algú que va descobrir “la labilitat d’aquestes categories, la flexibilitat amb què es transmuden i s’intercanvien, la fluïdesa amb què una esdevé l’altra, fins a esdevenir un aiguabarreig” (185). És una història de maduració, com a persona i com a autor, amb el rerefons de la lluita contra el transvasament de l’Ebre.
El llibre és de lectura àgil. Pren la forma d’un assaig fet més com a suma de reflexions que no pas amb intenció de cronologia estricta. És de gran valor, partint del fet fred que un autor generacional tracta un tema també generacional. Identitàriament, però, aquesta lluita és més que això. És el relat de fundació de les Terres de l’Ebre, i bé pels signes dels temps, bé per l’estil propi, Todó no l’aborda des de l’èpica, sinó, sobretot en autoreferenciar-se, des d’un quasi patetisme. Així, l’escriptor tria emmirallar-se en Fabrizio del Dongo, a qui li passa la batalla de Waterloo pel damunt sense acabar de saber on és ni què hi fa allà. A l’assemblea fundacional de la plataforma, no hi era. Quan volia parlar en alguna trobada pública, no s’atrevia. D’un acte de sabotatge en què participa, la imatge més vívida que conserva és la del carrer comercial que es troba en sortir del lloc dels fets. De la manifestació a Brussel·les, tot i ser-hi, allò que més recorda és quan se’n va tot sol a buscar l’impermeable al cotxe.
Todó es desmereix reiteradament com a personatge, però és un narrador de visió afinadíssima: “El secret d’aquella fal·lera que ens va agafar, d’aquella embranzida sobtada de l’orgull ebrenc, tan forta que ens ha seguit impulsant durant anys, potser no és res més que l’enyor d’una comunitat. No ho érem: vivíem escindits dels altres, separats en una vida reïficada, i per això hi va haver desil·lusions. Hauríem volgut pertànyer: connectar-nos, a través dels altres, amb alguna cosa (un territori, una identitat) més gran que nosaltres. Encara ara, cançons i poemes expressen aquest mateix desig, tot presentant-lo com una realitat; però és un desig, només” (130).
És una reflexió agredolça al voltant del dir que no s’aprecia el que es té fins que perilla. A l’instant de perill, aflora en unió un poble abans dispers. Ho fa per combatre l’“enemic comú” (82), però es queda en alerta, des de llavors, sense desarticular-se del tot, en part també perquè a la Defensa de l’Ebre la continua el Procés —Todó ja els relaciona al llibre. No és en va, però, el qüestionament sobre si continuem sent un territori reactiu, massa pendent de greuges comparatius i de batusses miserables. Tornant a Todó: “Facin el que facin els de la teua trinxera, per molt que s’equivoquin, per molt que els teus errors t’enutgin, per molt que et sembli que et duen al fracàs. Els ho pots dir, però els trets sempre han d’anar al davant, no al costat. Al capdavall, la victòria pot venir d’un efecte papallona imprevisible. Realment, no se sap mai” (186).
L’ara i aquí, sovint transitat a les palpentes, no necessàriament transmuta en claredat quan es mira en retrospectiva. Això s’aprén a L’instant de perill. Tot i no desfer la seva complexitat, sí que permet que se n’aprengui d’ella, i l’autocrítica, per dura que sigui, també deixa espai a l’apreciació de la feina feta. Todó ho mostra, discretament, en escriure que “sense nosaltres, qui sap on arribaria ara l’aigua salada” (177). I tant de bo així ho senti, perquè té tota la raó del món.
