Fins als anys seixanta del segle passat, a l’hivern, gairebé cada dia els serveis informatius de la ràdio es referien a les dificultats de circulació pel glaç a l’entrada del túnel de Vielha i popularitzaven el nom de la “carretera N-230 de Tortosa a Francia por el valle de Aran”. Esta via, definida al Pla de carreteres de 1940, tenia l’origen als Quatre Camins, on connectava amb l’“N-340 de Cádiz y Gibraltar a Barcelona” que aleshores travessava Tortosa, on creuava l’Ebre. Per Amposta i la Ràpita passava una altra carretera secundària, “de Vinaroz a Venta Nueva”, que el 1970 es convertí en l’N-340 desplaçada de Tortosa.
L’N-230 era una carretera irregular; hi havia trams inexistents, com entre el Pinell i Camposines i entre Flix i Maials, i altres descuidats, tot i la seua qualificació. Durant molts anys, des de les Terres de l’Ebre es demanava arranjar la carretera i convertir-la en un veritable eix de comunicacions nord-sud seguint el recorregut de l’Ebre, el Segre i el Noguera Pallaresa fins a França en direcció a Toulouse; en definitiva, el que havia de ser l’N-230 projectada per l’enginyer i ministre franquista d’Obres Públiques Alfonso Peña, el mateix que inauguraria el nou pont de l’Estat l’abril de 1941, obra dels enginyers César Villalba i Eduardo Torroja; infraestructura que no està valorada com mereix per la seua qualitat tècnica i la seua bellesa estètica.
El 1967, en una reunió dels ajuntaments de Tortosa i Lleida es va demanar formalment la millora de la comunicació entre les dos ciutats. Deu anys després s’utilitzava per primera vegada l’expressió Eix de l’Ebre, reivindicada per l’Assemblea d’Entitats de les quatre comarques en el marc del Congrés de Cultura Catalana.
Amb el Pla de carreteres de la Generalitat de 1985, l’N-230 queda limitada al tram Lleida-Vall d’Aran-França i continua dins la xarxa estatal, mentre que el tram ebrenc passa a nomenar-se C-12 o també Eix Occidental, amb origen a Amposta, on connecta amb l’N-340. El mateix any es van endegar per fases les obres d’este eix viari, que es culminarien amb l’entrada en servei del tram Flix-Maials el 1987 i, quatre anys després, amb la inauguració del Pont del Llaguter, a Benifallet. Finament, Tortosa quedava connectada amb Lleida.
Des del primer moment, esta carretera va tenir una gran importància tant per articular la regió ebrenca —especialment pel que fa a la relació entre la comarca de la Ribera d’Ebre i Tortosa— com per a les comunicacions de València amb la Vall d’Aran i els Pirineus francesos. L’augment de circulació va plantejar reclamacions demanant la seua millora.
Un dels punts més conflictius era el seu recorregut pel Baix Ebre i especialment el pas per Tortosa. L’abril de 2008, la Generalitat, presidida per Josep Montilla (PSC), va aprovar el projecte de l’anomenada Variant de Tortosa que suposava una autovia de 12 quilòmetres entre Vinallop i el terme d’Aldover per sobre del Raval de Cristo, Roquetes i Jesús, travessant la zona del Canalet.
La reacció en contra de l’Ajuntament de Tortosa, amb Ferran Bel d’alcalde, i de les associacions de propietaris de xalets de la zona obligaren a fer correccions i presentar un nou projecte dos anys després, que també fou rebutjat pel mateix Ajuntament.
Passats cinc anys, el febrer del 2015, la Generalitat, ara amb Artur Mas, presentava un nou projecte de variant de Tortosa, esta vegada de només 6,5 quilòmetres, entre Vinallop i el poble de Jesús, pel mateix traçat que l’actual, però amb la novetat de soterrar-lo al tram de Ferreries-Quatre Camins, justament la zona que sempre es nega amb qualsevol aiguat; a l’Ajuntament de Tortosa li sembla bé.
Poc temps després, al mateix indret es denegaria la construcció del nou hospital al·legant la seua inundabilitat. De nou ha quedat en el no-res. Ara comencen les obres de trams de tres carrils, 2+1, però del coll de botella de Tortosa, que afecta també el trànsit urbà, no se’n parla.
