El mes passat va morir a Barcelona l’escriptor Llàtzer Carles (la Ràpita, 1941), autor d’una extensa obra que connecta amb la més rabiosa actualitat, la ubicació de la qual la situa en diversos països d’Amèrica i Europa. En efecte, Llàtzer Carles és advocat i durant 25 anys va ser gerent de la Federació de Joiers de Catalunya i, per raons familiars, passava llargues temporades a Bogotà, interessant-se per la vida, els avatars i per la política colombiana. Per tant, no és estrany que tingués una visió molt completa del país sud-americà i la resta d’Amèrica Llatina. De fet, és autor de tres obres cabdals que tenen aquest continent com a escenari de moltes històries en què, a vegades, la realitat supera a la ficció. Sempre m’han agradat els autors que, quan visiten un país, s’involucren en el seu dia a dia i amb la seva història, i Carles era un d’ells.
Llàtzer Carles es va presentar al Premi Nadal de l’any 1973, i la seva obra va arribar a la final (El secretario), on va assolir una magnífica votació en l’any que va guanyar l’extremeny José Antonio García Blázquez amb El Rito. La seva vocació no es va aturar aquí, continuant escrivint i publicant unes novel·les que la crítica va acollir favorablement. Sempre em va semblar que darrere d’una fina ironia s’amagaven uns misteris que desconcertaven el lector. D’aquesta forma, tant El delegado de Barcelona com La mort al migdia oferien una visió entre descarnada i incompressible dels seus personatges, on feia l’aparició el tema de la identitat, una constant en bona part de la literatura europea de la segona meitat del segle XX i de l’actual, on surt a escena la violència, el desordre, la incomprensió i el crim en una societat molt pareguda a la que estem vivint en aquests moments. A cada nova novel·la Carles guanyava en intensitat narrativa, com ho va demostrar a El enigma de la mariposa, en què un advocat està un any en una Universitat americana i al final descobreix la figura d’un assassí en sèrie en el qual l’amor i la redempció col·lisionen amb els seus sentiments. No deixa de ser sorprenent, avui que viuen entre nosaltres una gran quantitat de colombians, que, en la seva obra El transeúnte y la negra Zóe, el personatge principal sigui segrestat per les FARC (Fuerzas Armadas Revolucionarias de Colombia), el grup terrorista que, unit als càrtels de Medellín i de Cali, va estendre durant anys el terror a tota Colòmbia.
Quan va publicar El secretario em va explicar que era la història d’un home poderós que trepitja a un altre home insignificant i que aquest destrueix tot el món del primer; en la seva primera novel·la ja es donaven moltes de les particularitats que, posteriorment, il·luminarien els treballs que la seguirien. Però, sens dubte, la seva obra culminant va ser la trilogia formada per La espada y la inocencia, El penúltimo náufrago i El mismo círculo, el mismo infinito, on narra les aventures i peripècies de dos joves d’un poble del Maestrat que fugen a Colòmbia com a conseqüència de les revoltes socials que van atemorir Espanya el 1775, i a la recerca de treball i nous horitzons. Allí seran testimonis de les atrocitats comeses per la Corona de Castella als indígenes en forma d’assassinats, esclavisme, violacions, desaparicions i robatoris. Una trilogia realment extraordinària que, tal vegada, si l’hagués escrit un barceloní i publicada a Barcelona, estaria considerada com una de les millors obres sobre el descobriment d’Amèrica, però en moltíssimes ocasions el massís del Garraf és una barrera mental infranquejable per a molts crítics literaris barcelonins.
En tot cas, Llàtzer Carles ha deixat una gran obra que esperem que l’Ajuntament de la Ràpita done als nostres alumnes les facilitats necessàries perquè puguen accedir a unes grans novel·les que ja formen part del patrimoni literari rapitenc.


