Fa temps que vivim un continu esperpent. És a tot l’àmbit espanyol, però mos afecta en les nostres vides quotidianes, per la pèrdua de llibertats i qualitat democràtica. Els intents dels jutges (se’n van manifestar uniformats amb togues i punyetes, contravenint el principi d’independència, contra la Llei d’Amnistia que encara no s’ha aprovat), de mantenir causes obertes que portaven anys aturades amb la prolongació de la instrucció durant sis mesos per evitar que l’Amnistia afecti Puigmont, tsunamis, etc. Això posa de manifest que hi ha un exèrcit togat contra Catalunya, ja que el 2017 no es van enviar els tancs.
Per tant, alguns jutges en lloc d’impartir justícia fan política. I no hem d’oblidar que la Justícia emana del poble, com diu la Constitució, i no d’aprovar oposicions. En canvi, els jutges García Castellón i Aguirre contraresten l’acció del Legislatiu, contradiuen altres sentències de col·legues amb investigacions delirants ressuscitades després de 4 anys d’inacció.
Anem tard en què alguna instància del poder aturi els peus a aquests magistrats pel biaix desmesurat, i els porti al Tribunal de Comptes per la malversació de diners públics que suposa la seva acció, com va passar amb tants catalans pel referèndum.
Ningú no diu res (corporativisme?), ni el Consell General del Poder Judicial els suspèn, perquè el mateix tribunal està en fallida des de fa més de cinc anys, incomplint amb la Constitució (la màxima llei de l’Estat segons ells mateixos diuen). Emprant el seu llenguatge, el Diccionari de la Real Academia Española defineix la desobediència com “el rechazo activo u omisivo a dar cumplimiento a una orden vinculante y de exigible cumplimiento”, per tant, el “transgresor, infractor” és un “delincuente”.
Sempre anem tard. Tot arrenca de l’Estatut de Miravet, impulsat sota la presidència de Pasqual Maragall, aprovat amb el 73,2% dels vots (per bé que només va votar el 36% del cens) aprovat el 10 de maig de 2006 (el referèndum s’havia celebrat el 18 de maig). La dreta espanyola, el Partit Popular, va recollir signatures “contra Catalunya”, es va presentar recurs i el Tribunal Constitucional va anul·lar 14 articles i es van reinterpretar 23 preceptes més en la sentència (881 folis) publicada el 9 de juliol de 2010.
Per bé que una manifestació massiva va sortir contra la sentència, era la primera vegada que en un Estat democràtic un tribunal contravenia la voluntat popular de les urnes. Des de llavors, tot s’ha anat enverinant. Però, què es pot esperar d’aquest Estat, que també va tard quan modifica la Constitució, i canvia de “deficients” a “discapacitats”, en lloc de parlar de “capacitats diverses”. També anem tard en la publicació de balances fiscals, les darreres publicades són de 2016 i s’hauria de fer anualment; allò que caldria, però, és resoldre la reforma del finançament autonòmic, que porta 10 anys de retard.
Igualment fem tard en fer un simulacre d’emergència nuclear amb participació de la població. Per cert, les tres centrals nuclears catalanes són les que més incidents van tenir el 2023. En la gestió de l’emergència climàtica (ara la principal preocupació dels ciutadans), un efecte de la qual n’és la sequera: fem molt tard. Les mesures aturades des de la que es va patir a 2008 tenen responsables. També en la supervivència del Delta, els sediments…
Anem tard amb tantes coses: la llei de l’habitatge, els serveis socials, l’atenció a la tercera edat, la sanitat, l’educació… Què cal fer perquè es posen les piles? Què podem fer per continuar denunciant aquesta democràcia imperfecta i segrestada? Que Carnaval pose en evidència tot això, per exemple.
La meua dèria última té a vore amb l’Estampa Popular. Per això expresso els auguris perquè la recuperem a Tortosa, com ho acaben de fer a Sevilla on s’ha inaugurat una mostra que recupera els gravats dels anys 60. Encara som a temps de celebrar l’any vinent els 60 anys de l’exposició al Centre del Comerç amb una sala d’Estampa Popular tortosina al museu.
