En un període de sequera que amenaça bona part del món -fins i tot a països humits- i amb un estiu que ha estat extraordinari per la quantitat d’incendis devastadors i fins i tot huracans en indrets on mai s’havien registrat, el canvi climàtic se’ns torna a fer més evident que mai. En aquest context, m’agradaria ressenyar alguns dades que hem conegut en les darreres setmanes.
En primer lloc els resultats d’un estudi, en base a les dades del Cadastre, que indica el nombre de piscines que hi ha a l’Estat Espanyol. Evidentment, deuen ser unes dades a la baixa, donat que segurament no totes les piscines -com per exemple les desmuntables- consten al registre. Sigui com sigui, es pot dir que a Catalunya, a dia d’avui, hi ha 192.909 piscines registrades, fet que suposa una piscina per cada 40 habitants. Una situació que encara és pitjor a les Illes Balears, on hi ha una piscina cada 17 habitants -amb un ritme de creixement desbocat- al País Valencià, on n’hi ha una cada 21 habitants o a Castella Lleó, amb 25.
Per altra banda, davant dels missatges i les polítiques públiques destinades a complir amb els objectius de l’agenda 2030 i fer front a la crisi energètica, són molts els ciutadans que es pregunten si al final, només es reclamen certs esforços i “sacrificis” als de sempre. Així, a un comerciant se li demana que adapti el seu establiment per a complir uns requisits que optimitzen el seu consum. Ha de canviar les portes de tancament del local, els horaris de l’enllumenat dels aparadors o la seva climatització. Qualsevol vehicle que vulgui entrar, posem per cas a Barcelona, també ha de complir amb uns requisits de sostenibilitat per a superar les zones de baixes emissions. Per tant no totes les furgonetes o vehicles particulars són admesos a la ciutat depenent de la seva antiguitat i del seu nivell de contaminació. I aquell professional que té del vehicle la seva eina de treball quotidià, es veu abocat a canviar-se’l per a poder treballar.
Automàticament – a risc de ser titllats de demagogs- ho podem comparar amb la contaminació que genera un sol creuer dels que entren al port de la ciutat comtal cada dia o allò que acaben contaminant, per exemple, els jets privats. Precisament sobre aquest aspecte també se’n ha parlat molt aquest estiu. S’han fet públics els registres dels trajectes i de la quantitat de diòxid de carboni (CO2) que emeten a l’atmosfera els vols privats que fan celebritats i noms molt coneguts del panorama musical, esportiu o polític. Hi ha casos als Estats Units, on hi ha famosos que usen un jet privat per a trajectes de 30 ó 40 minuts. A Espanya es comptabilitzaren 110.744 moviments l’any passat. Els aeroports de Palma de Mallorca i Eivissa són en els que més aterren o s’enlairen aquest tipus d’aparells. Un jet privat genera unes dos tones de CO2 en una hora de vol, catorze vegades més que un vol comercial. L’activitat d’un ciutadà europeu, vuit en tot un any.
Les emissions de l’avió privat de Leo Messi durant aquest estiu han estat de 1502 tones, que suposa les emissions d’un ciutadà francès en cent cinquanta anys. I parlant de futbolistes, la cirereta del pastís ens l’ha donat el company d’equip de l’argentí, Kyllian Mbappé. El francès es descollonava quan un periodista plantejava en una roda de premsa si el seu equip no hagués pogut viatjar amb el tren d’alta velocitat TGV i no en avió per a cobrir els 350 quilòmetres que separen la ciutat de París de la de Nantes. El viatge en tren dura poc menys de 2 hores. La resposta de l’entrenador Christophe Galtier, va ser “ i per que no en carro ?” I d’aquí les exagerades riotes del futbolista.
Malgrat que polítics, ecologistes o d’altres esportistes van criticar l’actitud d’un dels futbolistes més coneguts del món, el cert i segur és que aquesta és l’actitud que encara hi ha davant d’un problema global com és el canvi climàtic i la crisi energètica. Es demana a tota la ciutadania que faci un esforç, però paradoxalment qui més pot, sembla que menys fa. I això a banda d’egoista, també es injust.
