Ara, que es parla dels 4 dies…

Vivim per treballar i ho tinc claríssim. Quan vaig nàixer, això ja funcionava així però a mesura que m’he fet gran i he pres més consciència de tot, ho he reconfirmat… des de la tristesa, i des del dolor, per què no dir-ho! No pot ser que de 7 dies, mínim 5 ens els passem treballant, i que de 24 hores, mínim 8 o 9 o 10 estem a la faena, no pot ser, però és. No sé a vosaltres però a mi no em surten els números. La pandèmia ha sigut un bon toc d’atenció perquè per si no ho sabíem prou, ens ha deixat claríssim que la vida és molt fràgil i que en qüestió de segons tot por fer un gir de 180 graus sense retorn. Per tant, quin sentit té treballar, treballar i només treballar? Si precisament això és l’únic que no ens emportarem quan transcendim. Ni tampoc l’agraïment dels empresaris que tenim per sobre. Òbviament, hi ha de tot a tot arreu (i jo estic molt agraït a la majoria de ‘jefes’ que he tingut), però en general, el treballador es desviu per la faena i, al cap de l’any, ha rebut més bronques que floretes i el més trist és que quan espera empatia, de vegades, rep tot el contrari. Treballar és important i malgrat que ara vaja de Joana d’Arc, en posar el punt i final a aquesta columna, me’n tornaré davant l’ordinador. Però just ara, que s’obren debats de si seria millor treballar 4 dies en lloc de 5, crec que és el moment ideal per recapacitar conjuntament i lluitar per un millor equilibri… reduir la jornada laboral a favor del descans, de la desconnexió, de les nostres relacions socials i, en definitiva, de la nostra vida, perquè treballar no és viure, treballar és treballar i prou. Quan arribem a l’etapa final i ens posem a avaluar la nostra existència, quin sentit tindrà haver passat per aquí si només ens hem dedicat a fer hores?