Bona tornada!

Fa tres cursos que, després de 38 anys de serveis, vaig deixar d’exercir una de les professions més boniques que hi ha: la professió de docent. Ara, amb la perspectiva del temps passat i en el moment de tornar a les aules i a l’activitat que em va tenir ocupat durant els anys de la meva història laboral, voldria convidar uns i altres, és a dir, docents (mestres i professors/es ) i discents (alumnes, pares i societat en general) a reflexionar sobre la nostra tasca, als uns, i la importància de l’educació, als altres.

Començaré dient que he treballat a l’escola pública, a la concertada i privada, en instituts d’ensenyament secundari (ESO-Batxillerat i FP), a la UAB, i que el meu coneixement de l’educació infantil i primària no el tinc només per la família i els amics, sinó també per tota una munió d’escoles d’estiu i d’activitats realitzades conjuntament, on mestres i professors/es procuràvem compartir experiències i reptes educatius.

He estimat la meva feina i aquesta també m’ha estimat a mi, m’ho he passat bé fent el que feia, he tingut bons companys i companyes ( professors/es i no professors/es) que, en alguns casos, han esdevingut amics, gent en qui confiar. He estat professor en mons diferents, en nivells distints i en realitats diverses que m’han enriquit i, a la vegada, m’han ajudat a relativitzar èxits i fracassos. Pels carrers dels pobles i ciutats on he treballat m’he trobat amb exalumnes que m’han saludat i han mostrat el seu agraïment i d’altres que “han fet com si no em veiessin”, com de ben segur ha passat a molts/es i continuarà passant a altres.

Ara, però, no enyoro temps passats, i no els enyoro perquè penso que aquests temps ja no hi són. I en parlar de temps no parlo només del temps cronològic, sinó de tot un seguit de circumstàncies que, honestament, crec que anem perdent, o, hem perdut i no sé si es recuperaran, ni si tenim consciència que caldria fer-ho.

Anem perdent o hem perdut el temps del debat, de la discrepància, del pensament divers i diferent. Ara tot està normativitzat, ve donat i cal seguir el que “diu la superioritat”, una superioritat que ja no té l’origen en els claustres o en els consells escolars, que no prové del consens, sinó de la normativa, una normativa establerta, massa sovint, per gent aliena a la pròpia realitat educativa, gent de “despatx” que, quan ha pogut ha fugit de les aules -si és que mai les han xafat-, procurant “fer carrera” o defugint problemes amb alumnes i famílies.

Hi ha la sensació que es perd també el valor de l’esforç, facilitant l’èxit acadèmic, que no educatiu, a alumnes que “han de ser feliços” i no “s’han de frustrar”, “pan para hoy, hambre para mañana””, en una societat cada cop més competitiva i exigent i en la qual els “títols” cada vegada valen menys enfront la preparació i competència del titulat/da.

No sembla hi hagi, ni per part de la societat ni de la mateixa Administració, capacitat de discernir i de diferenciar els rols que uns i altres tenim, o hauríem de tenir, en l’educació d’infants i joves. Hem passat d’“el mestre/a té tota la raó” a qüestionar criteris d’avaluació, notes i acords d’equips docents, tot cercant l’aprovat i la superació del curs. És trist, però és cert, hi ha pares i mares que qüestionen la tasca del mestre/a i/ o professor/a com no ho fan ni ho han fet amb cap altre professional (metge, advocat, mecànic, dentista…). Hem passat també d’una escola amb uns objectius i unes tasques concretes, a una escola “calaix de sastre” on els mestres i professors/es han de jugar “tots els papers de l’auca”: educadors, psicòlegs, assistents socials, tutors, nutricionistes, infermers…, a més de saber sobre allò al qual han dedicat quatre o més anys de formació en una universitat.

Amb els pas dels cursos es va aprimant la sensació de proximitat i de “fília” amb la pròpia Administració, un organisme que hauria de visualitzar-se com el company de viatge, que facilita i promou fer les coses bé i amb sentit. En canvi, amb l’esdevenir dels anys, la seva tasca o funció es visualitza, cada cop més, com la del “gran germà” que tot ho controla, que procura tenir contents els futurs votants i que normativitza i estableix les regles del joc, d’un joc en el qual més d’un/a dels que “guien” i controlen fan de pares sense haver estat fills.

Educar, aprendre, no és jugar, es pot aprendre jugant, però sovint l’educació i l’aprenentatge comporten esforç, treball i constància, ingredients fonamentals i bàsics. Com bé explica el sentit etimològic del terme, educar és conduir, guiar, des de fora, i en això rau la tasca de l’educador/a, a conduir, guiar l’alumne/a, sigui xiquet/a , adolescent, jove o adult. Per fer això, ell/a -mestre/a, professor/a – també ha hagut d’aprendre. És cert que hi ha autoaprenentatge, aquest, però, arriba quan abans n’has après d’altres, i, a la vegada, hi has afegit els ingredients esmentats.

Afortunadament, si s’estima el que es fa, tot és més fàcil. I malgrat els “núvols i entrebancs”, quan tanques la porta de l’aula, tot queda fora. Llavors, tu i els alumnes repreneu l’aventura d’aprendre i ensenyar, en un viatge que sempre mira al futur.

Comença un nou curs amb nous reptes i també amb els renovats ànims per continuar desenvolupant una tasca noble i necessària, mai prou ben reconeguda ni valorada, però bàsica per fer possible un món millor, més just i més savi: bona tornada!

Sisco Lahosa
Sisco Lahosa
professor de filosofia
ARTICLES RELACIONATS

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu aquí el vostre nom

+ 43 = 50

Últimes notícies