Vinc de casa de pagesos, i crec que amb la meva generació quedarà abolida la saga històrica de la meva família. Desenvolupo una pagesia de manteniment de les finques que encara no hem venut, ja que la majoria les vaig poder vendre els anys de bonança econòmica a anglesos que no sabien el que compraven, tot i la discrepància del meu pare per desfer-me d’elles. Apunto que totes les finques venudes als forasters, ja estan ermes i abandonades de fa anys.
Què vull dir en la pagesia de manteniment?
Òbviament, els preus dels fruits no donen ni per pagar les despeses que comporta el manteniment de la finca, entre les quals destaco aigua, electricitat, lloguer per esllemenar, passar el “rodillo”, adobs, etc. Ja no dic guanyar-te la vida. No realitzo cap tractament foliar a les oliveres, ni als tarongers. Faig l’intent de mantenir les finques en un estat prou acceptable però sense treure un rendiment òptim de producció.
Hi ha un motiu sentimental que he viscut des de petit, treballant mentre jugava a omplir cabassos de garrofes, mentre en un buscall en forma de pistola matava” indios” dolents que veia entre els arbres i marges. També per respecte als meus avantpassats que, amb aquestes finques i molt de treball de” burro” , han criat i pujat als fills durant moltes generacions. I un altre motiu de pes, no abandonar les finques com està passant amb les finques de secà o de regadiu. Cada dia hi ha més gent que té dificultats per no deixar-les ermar, la pagesia ha passat a ser un negoci de subvencions i com a tal només s’hi encabeixen aquelles finques declarades.
Això sí, déu-n’hi-dó les tasques de gestor per poder presentar la DUN, la DAN (declaració anual de nitrogen), registres, traçabilitat del fruit, carnets per aplicacions fitosanitaris, etc. Aquests són alguns dels tràmits burocràtics amb els quals els nostres pagesos i pageses han de conviure cada dia per poder fer la seva feina.
Els últims mesos hi ha hagut un enrenou al sector agrari pel fet que una de les millors armes que tenim els pagesos, ancestral, barata i de fàcil utilització per acabar en les plagues, és el foc. Curiosament, s’han tret una llei de la butxaca on, en resum, diu que, amb caràcter general, no està permesa la crema de restes vegetals generats a l’entorn agrícola. Parlant clar, volen dir que els pagesos/es no podem continuar fent el que hem fet tota la vida. Que només ens ho permetran si aquestes restes tenen una patologia.
A totes les adversitats, un punt positiu, l’atenció rebuda per part del personal del Departament d’Acció Climàtica, Alimentació i Agenda Rural que atén amb paciència i professionalitat al públic i que està a primera línia per resoldre els dubtes generats per aquesta Directiva. Personal que fa de la seva feina una passió dins i fora del Departament.
Sembla que abans del nou any quedarà derogada aquesta Directiva i tothom podrà tornar a cremar. Poder aquesta Directiva té trampa i en altres paraules, vol dir que anem fent butxaca per una trituradora, una picadora o per llogar els serveis d’alguna planta de residus que tractarà les rames.
Llàstima que els pagesos només siguin recordats quan la societat té una necessitat: pandèmia, prevenció i extinció d’incendis, etc. Aprofito aquesta opinió per recordar que la millor ajuda per fer-nos com a societat i per fer als pagesos, és revisar la traçabilitat del producte a les grans superfícies comercials i comprar el producte KM0 o directe a l’horta.
