Carme Forcadell ve de passar 39 mesos a la presó per un suposat delicte de sedició, una tipologia penal que el Govern espanyol mateix admet que cal reformular i que no té homologacions en gaires codis penals europeus.
Un govern Sánchez que finalment l’ha indultat, com a la resta de líders independentistes. Ella creu que per la persistència política de l’independentisme i l’amenaça que suposa per a Espanya l’esmena de la justícia europea.
Està passant uns dies a Xerta, d’on és tota la seua família, i dimarts va visitar la seu del Setmanari L’EBRE. Tota sola, sense escuts ni responsables de premsa d’Esquerra, amb un grau extraordinari de proximitat, fins i tot superior al que ja havia mostrat en altres trobades.
Ens explica mentre li ensenyem la redacció que ara li agrada tocar els gots de vidre o els coberts metàl·lics. Recrear-s’hi. Perquè a la presó no en podia disposar. Creu que ha degut passar fred, sobretot al principi, quan era a Alcalá Meco, però no ho recorda del tot perquè tenia el cap ocupat en les coses que es perdria estant a la presó.
Pregunta: Quina és la sensació que té ara? Com es troba?
Resposta: Estic bé. M’estic adaptant. Han estat 39 mesos durs i tot necessita una etapa d’adaptació, si bé, evidentment, és més fàcil adaptar-se a la sortida que a l’entrada a la presó. Ara són petites coses. Per exemple, no dormo bé. Em desperto moltes vegades. A la presó, dorms en una habitació petita, amb uns barrots de ferro i una porta que no es pot obrir i sempre tens aquella sensació: ‘I si es cala foc? I si passa alguna cosa?’. Jo em despertava molt i ara em continua passant. Tot i que aleshores penso que ja soc a casa i és una sensació molt agradable. No és el que volíem ni la solució al conflicte polític, perquè volem l’amnistia, però personalment és una situació gratificant.
P: Què o qui l’ha sostingut en els moments més durs a la presó?
R: Primer, no ens hem sentit mai soles. La solitud és una de les coses que més afecta les persones que estan a la presó, i això no ho hem arribat a sentir perquè sabíem que teníem el suport continuat de la gent, a més a més del de la família. Hi ha presos que són d’altres països i no tenen ni visites. Natros en teníem cada dia i la gent es mobilitzava fora de la presó a Wad-Ras o a Mas d’Enric. Al principi a Alcalá Meco, quan rebíem tantes cartes, ens deien que això seria només al principi, que després ens oblidarien. Però no ha estat així. Segon, ens sostenien les nostres idees: he sortit de la presó tant o més independentista que abans; tant o més d’esquerres que abans; tant o més republicana que abans i sens dubte més feminista que abans.
P: Va lliurar totes les cartes a l’Arxiu Nacional de Catalunya. Quantes en va rebre?
R: No ho sé. No les vaig comptar. Moltes. Vaig fer el lliurament just tres anys després d’entrar a la presó. Eren una cinquantena de caixes grans molt plenes. Després n’he acumulat més. Les tinc preparades per portar-les-hi també.
P: Alguna carta especial, pel contingut o pel remitent?
R: Gent que havia patit presó i exili durant el franquisme t’escrivia donant-te ànims i t’explicava coses de la seua època, a les presons franquistes enmig d’una immensa solitud. Eren condicions molt pitjors que les que patíem nosaltres. També altra gent que et deia que no pensava com jo, que no votaria mai un partit independentista, però que considerava una injustícia que fos a la presó. Això et donava molts ànims i era molt reconfortant.
P: Com ho ha viscut la família?
R: Entrar a la presó afecta tota la teua família, al teu marit, als teus fills. La meua mare és molt gran i ho ha passat molt malament. Els meus germans… El meu net va nàixer mentre jo era a la presó. Em van donar dos hores per a anar-lo a veure. La meua mare va caure i no vaig poder sortir, perquè a més a més ja estàvem en pandèmia. He patit situacions personals complicades, però sempre pensaves que s’acabaria.
P: Com pensava que s’acabaria?
R: La presó és una llarga espera. Primer, esperes el judici. Després, la sentència. Després, la quarta part de la condemna per a tenir permisos. Esperava això.
P: No s’esperava l’indult?
R: Fa un any el president Pedro Sánchez deia que hauríem de complir la pena sencera, i ara ha canviat. Per diversos factors. Perquè l’independentisme continua guanyant. Ells han vist que no l’han frenat. Al contrari. La mobilització de la gent no s’ha aturat. I després, també, per les victòries polítiques i judicials que hem tingut a Europa. Sánchez s’adona que quan la nostra sentència arribe a Europa, diran que és injusta, i aleshores podrà dir que políticament va fer amb els indults l’únic que li permetia la separació de poders.
P: Però els indults han arribat en un moment en què la ultradreta marca part de l’agenda i fa molt soroll.
R: Una cosa són els partits i l’altra, la gent. El PP ha intentat recollir signatures contra els indults i no se n’ha sortit.
P: El Suprem els va denegar el tercer grau dos cops. La sentència va ser molt dura. Com valora la seua relació amb la justícia espanyola? Creu que és un poder que en alguns àmbits jeràrquics no ha fet la transició del tot?
R: Cal diferenciar entre els jutjats de primera instància i els alts tribunals, que estan molt polititzats, amb membres que han estat militants de partits polítics de dreta. Era més important castigar els que havien atemptat contra la unitat d’Espanya que no pas fer justícia. Tenim uns exiliats que es poden moure lliurement per Europa i en canvi no poden tornar a Espanya.
P: Continua confiant en la justícia europea?
R: Tot el que s’ha portat als tribunals europeus, s’ha guanyat, amb jutges imparcials. Ara ja hi ha tres recursos contra la sentència a la justícia europea i en el meu cas estem esperant la resposta del Constitucional per a encetar també la via europea. Una altra cosa és la Unió Europea com a entitat política.
P: Ha pagat la pena tot plegat?
R: Sempre he dit que jo vaig entrar a la presó no per haver estat presidenta del Parlament de Catalunya, sinó per la meua trajectòria i per haver presidit l’Assemblea Nacional Catalana. Com a presidenta del Parlament no podia permetre que un tribunal decidís de què es parla i de què no al Parlament, però no vaig fer res diferent del que es va fer altres vegades. El que passa és que ara es votava el dret a l’autodeterminació i es guanyava. Vaig desobeir el Tribunal Constitucional, sí, per a defensar la sobirania del Parlament, però si m’haguessen jutjat per això m’haurien jutjat amb la resta de companys de la Mesa al TSJC. Jo crec que sempre paga la pena defensar la llibertat d’expressió, un dret que ha costat molt aconseguir al llarg de la història.
P: En 10 anys convulsos van passar moltes coses. I ara, què?
R: En política 10 anys no són res, i hem passat d’una manifestació per a defensar l’Estatut a una majoria independentista en vots i en escons al Parlament. De 10 diputats independentistes a 72. És brutal el canvi. Hem avançat molt, però estem en un moment complicat perquè al davant continuem tenint un estat espanyol altament autoritari que es nega a permetre el dret a l’autodeterminació de Catalunya. Hem de continuar insistint.
P: Però si l’independentisme no pot acceptar res que estiga per sota d’un referèndum i el PSOE està dient que mai acceptarà un referèndum, quin recorregut té la taula de diàleg?
R: Nosaltres, els independentistes, hem de tenir sempre la bandera del diàleg. No la podem cedir. Tots els conflictes polítics s’han acabat resolent amb diàleg, diàleg i diàleg. Jo tinc moltes ganes de saber quina és la proposta més valenta de l’Estat. La nostra és amnistia i autodeterminació. A veure quina és la seua. Jo la taula no l’enterraria abans d’hora.
P: I si no funciona i cal enterrar-la, quina alternativa hi ha per a l’independentisme?
R: Ja ho veurem. El que surta de la taula de diàleg, siga el que siga, s’haurà de votar. Tot són passos endavant, perquè nosaltres no hem renunciat a res.
P: Es planteja tornar a la política a mitjà o llarg termini, quan dixe d’estar inhabilitada?
R: Per a mi fer política és transformar la societat perquè la gent visca millor i siga més feliç. I es pot fer des de molts àmbits i continuaré treballant des d’entitats socials i des del feminisme. Una altra cosa és la política institucional, per a la qual estem inhabilitats durant vuit anys. Què faré d’aquí a vuit anys? No ho sé.
P: Per què ha sortit més feminista de la presó?
R: Només un 6% o un 7% de la població reclusa a Catalunya són dones. Això vol dir que les dones delinquixen menys, jo crec que perquè som més empàtiques, menys agressives, menys violentes, més conciliadores. Si hi haguessen més dones en llocs de comandament, segurament el món seria menys violent. També he vist que moltes d’estes dones que estan a la presó han comès delictes conjuntament amb els seus companys o estos les han empès a delinquir. A més, moltes han tingut una infància molt complicada i molt trista i els han fallat la família i l’escola, els dos pilars fonamentals. D’altra banda, les presons estan fetes i construïdes majoritàriament per a hòmens. Quan entres a un mòdul de dones d’una presó d’homes, estàs doblement discriminada perquè totes les normes estan pensades per als hòmens.
P: I què en farà d’esta causa, a partir d’ara?
R: Em comprometo a lluitar per millorar la vida de les presons. Es parla de reformar el delicte de sedició. Però cal reformar altres coses. Feminitzar les presons i pensar i construir-ne per a dones. Evitar que hi haja gent que està anys en presó preventiva. I fer les presons més obertes, que la gent no quede tan aïllada durant anys. A la presó hi estàs com al segle XX. Pots trucar amb un fix als telèfons que ja has dit prèviament i mirar els canals de televisió convencional i prou. Si et troben un mòbil, t’obren un expedient disciplinari.
P: Com s’ha trobat la família? Viu amb la sensació d’haver estat fora de casa molt de temps?
R: Tinc la sensació que hem perdut 39 mesos i d’haver-me perdut els aniversaris de la gent que estimo o el dia que els nets van començar a parlar o a caminar. Ho intento recuperar, però és molt difícil.
P: La gent l’interpel·la pel carrer? Com ha estat el retorn a Xerta?
R: Temps de sortir hi vaig anar i em van fer un acte que em va emocionar molt. Però la gent és molt respectuosa. Et diu amb el gest que et preguntarien moltes coses però no ho fan.
