De forma totalment casual he recuperat quatre escrits, entre ells un publicat pel nostre Setmanari l’Ebre el passat 6 de març. En tots quatre no solament es descriu l’admiració i estima que desperta el nostre delta de l’Ebre, sinó que també la preocupació existent pel seu futur. D’aquesta forma Ignasi Riera en un article del gener del 2020 fa al·lusions a Sebastià Juan Arbó, Víctor Canicio i Joan Todó pel fet que tots tres li van fer conèixer el Delta i mostra la seva preocupació que, en aquells dies existia per les notícies meteorològiques que li recordaven destrosses previsibles i temibles. Té un record per a l’Arbó quan a l’Editorial Laia li van reeditar Hores en blanc, cosa que el va obligar a llegir pràcticament tota l’obra arboniana i lamenta que, de vegades, estigui oblidada per aquells que marquen les prioritats de la literatura catalana. També té un record per a un altre rapitenc, Víctor Canicio, que quan visitava la Ràpita amb la companyia del seu germà Josep Maria —els editors de Montflorit— l’amic Canicio els portava a conèixer el Delta des d’angles nous i inèdits.
Víctor Amela va entrevistar l’escriptor Gabi Martínez, que va escriure Delta i va viure un any a l’Illa de Buda, quina casualitat! Josep Maria de Sagarra va ser convidat a Buda el 2 de maig de 1946 a una cacera per la família Borés i va escriure una meravellosa poesia titulada “Evocació”. Gabi Martínez diu que l’Illa de Buda molt aviat es submergirà a causa del canvi climàtic i el seu propietari li va dir que “dos borrasques més i adeu”. També creu que desapareixerà la barra del Trabucador i que les tempestes Gloria i Filomena van inundar bona part de l’illa. En canvi s’equivoca quan diu que al delta de l’Ebre li falta literatura i Amela li contesta que ara hi ha qui la pot escriure. Es veu que Gabi Martínez no sap qui és l’Arbó, Joan Todó, Noèlia Borràs, Pep Carcellé, Xavier Garcia, Batiste Forcadell, Josep Igual… i tants altres que han escrit de forma abundant sobre el Delta.
Recentment he trobat a la meva bústia una carta del senyor Josep Bertomeu, de Jesús i Maria, que em conta detalls de la seva vida i que ha decidit passar els seus últims anys a la Ràpita. Entre altres coses em diu: “L’únic ingrés econòmic era el procedent del treball del pare; la mare tenia poca salut i molts fills per a criar. La majoria dels habitatges eren barraques per a les persones. Amb molta sort menjaven carn de gallina els dies de Nadal. Érem pobres però feliços, treballadors i agraïts. La manca de recursos econòmics em va impedir anar a l’escola fins als nou anys. Als 14 anys vaig acabar EGB. Era el moment de decidir el meu futur amb el consentiment de la família, perquè necessitaven la meva aportació. L’any 1958, amb 15 anys, vaig ingressar a la Universitat Laboral de Tarragona i Joan Manuel Serrat, també ingressat, amb la seva guitarra em distreia els caps de setmana. Una cosa que tenim la gent del Delta és la capacitat i constància. Els nostres vells es van sacrificar, nosaltres vam obrir camins i la gent que ara es forma anirà més enllà”. Un testimoni realment emotiu i agraït de com és la gent del Delta, com si fos un personatge de l’Arbó.
Entre altres problemes, actualment, són dos els que preocupen a la nostra gent. Per una part, la denominada “la carretera de la vergonya” que és la que connecta la Ràpita i el Poble Nou, degut als nombrosos accidents dels últims anys; i per altra part, l’atermenament de l’Estat amb 9.454 al·legacions presentades a l’Ajuntament de Deltebre amb l’alcalde Lluís Soler al capdavant. Sembla que són deu mil adhesions en una mobilització ciutadana sense precedents, amb el rebuig del poble deltaic a una iniciativa que posa en perill el Delta.
Com a conclusió podem dir que la nostra gent continua, des de sempre, lluitant per un futur prometedor sense les pressions i la misèria moral que, de vegades, ens arriba des de Tarragona, Barcelona i Madrid.
