La recuperació del sector agrari català durant el 2024 va dixar una fotografia aparentment positiva. Després d’un 2023 especialment dur, marcat per la sequera i per una caiguda del valor afegit brut (VAB) agrari, el camp català va tornar a créixer, amb un increment del 4,2 % del VAB, segons l’Informe anual d’economia local i regional de la URV. Tanmateix, darrere d’esta millora conjuntural continua amagant-se una realitat que fa anys que preocupa el sector: la pèrdua progressiva de professionals, l’envelliment dels titulars de les explotacions i les dificultats per a garantir el relleu generacional. És una problemàtica que afecta tota Catalunya, però que es fa especialment visible a les Terres de l’Ebre, un dels territoris on l’activitat agrària continua tenint un pes econòmic i social molt superior a la mitjana del país.
El Montsià i el Baix Ebre continuen sustentant bona part de la seua activitat agrícola en l’arròs, els cítrics, les hortalisses i l’olivera. A la Terra Alta, la vinya i el vi representen gairebé la mitat del valor afegit primari, mentre que a la Ribera d’Ebre destaca clarament la fruita dolça. Se tracta de produccions que no només definixen el paisatge, sinó també bona part de l’activitat econòmica i exportadora del territori.
Les dades laborals, però, oferixen una lectura més complexa. El 2024 el nombre d’aturats del sector agrícola a les Terres de l’Ebre es va reduir un 6,9 %, passant de 718 a 669 persones. La disminució es va registrar a totes les comarques, amb descensos especialment significatius a la Ribera d’Ebre (-9,9 %) i al Baix Ebre (-7 %). A priori, la xifra podria interpretar-se com un indicador de bona salut del sector. No obstant això, quan s’analitza l’evolució de les afiliacions apareix una tendència preocupant.
Entre 2019 i 2024, les Terres de l’Ebre van perdre 295 autònoms agraris. En només cinc anys s’ha passat de 2.795 afiliats per compte propi a 2.500. Paral·lelament, l’ocupació assalariada del sector s’ha mantingut relativament estable, passant de 846 a 915 afiliats. Les dades apunten, per tant, a una transformació lenta però sostinguda del model agrari tradicional, basat en explotacions familiars, cap a estructures més professionalitzades i dependents de mà d’obra assalariada.
Este fenomen se produïx en un context de canvis demogràfics profunds. L’informe constata que la població continua concentrant-se als municipis costaners i a les capitals de comarca, mentre molts pobles de l’interior mantenen processos de despoblament sostingut. Esta dinàmica afecta especialment les zones més agrícoles i dificulta la incorporació de jóvens al sector. Cada explotació que tanca per jubilació sense continuïtat familiar se convertix en una nova peça d’un procés que, de manera lenta però persistent, reduïx la base social de la pagesia ebrenca.
Les Terres de l’Ebre continuen sent una de les grans regions agràries de Catalunya, mantenen una aportació al PIB molt superior a la mitjana catalana i han reduït l’atur agrari durant l’últim any. Però, al mateix temps, perden autònoms, acumulen problemes de relleu generacional i veuen com el despoblament erosiona progressivament el teixit humà que ha sostingut durant dècades l’activitat agrícola. La recuperació econòmica del sector és una bona notícia, però les dades apunten que el gran repte no serà produir més, sinó garantir que encara hi haja pagesos per a poder fer-ho en els pròxims anys.
