Aquest estiu he canviat Tanzània per les Terres de l’Ebre. Les cristal·lines costes de Zanzíbar per dormir sota les estrelles a la platja de l’Àliga (bàndol perellonenc). Els parcs del Serengueti i el cràter de Ngorongoro per l’snorkel a l’Ametlla i els flamencs del Delta. Hi havia previstos viatges en sorollosos i carregats busos locals cap als Grans Llacs quan el que he fet ha estat baixar en paddle surf a ritme de tortuga pel riu Ebre. He buscat els vestigis de la Batalla de l’Ebre per la Terra Alta en lloc de deixar-me captivar pel passat colonial alemany i britànic d’un país amb menys de 60 anys d’independència. I ei, m’ho he passat genial.
Retornat a la feina, les càmeres, els reportatges i els nous projectes laborals, ara escric això des de l’asfalt i el diòxid de carboni barceloní (bé, no literalment) i en el que penso no és en el que no vaig poder viure a l’Àfrica oriental sinó el que em vindria de gust seguir fent a la Catalunya meridional.
Sempre buscant el més allà, els idiomes més impronunciables i els costums més estranys, de tant en tant també és inspirador deixar-se portar pel vent més proper i parlar el teu idioma amb els de casa.
Suposo que certa controvèrsia hi haurà després d’haver vist imatges d’un Trabucador massificat o d’unes xifres que parlen de virus que no s’havien vist per l’Ebre quan la resta de Catalunya no sabia on posar-se. Imagino que la nova nova nova normalitat resituarà les coses i rebaixaré aquesta mena de soufflé d’interès ebrenc que s’ha despertat.
Crec que el gaudi d’una mena de terra promesa i relativament verge de massificacions humanes tornarà a portar la preocupació per comarques perillosament despoblades, empobrides i sense un pla clar de desenvolupament. Les lluites pel riu, els molins de vent i la manca d’infraestructures tornaran a ser el pa nostre de cada dia.
Però per uns moments, tanco els ulls i no m’imagino les neus eternes del Kilimanjaro (obviant els efectes del canvi climàtic) sinó en les rutes que tinc pendents a fer pels Ports de Beseit.
){kind=link}