Només algunes persones amb dedicació i molta preparació són capaços, i poden presumir de finalitzar un Ironman, triatló amb 3.800 metres nedant, 180 quilòmetres en bicicleta i 42, una marató sencera de cursa a peu.
Enric Boldú (Tortosa, 17/12/1965) de professió òptic optometrista, ho ha aconseguit en diverses ocasions, la darrera al Mundial de Hawaii
El 2002 va participar en el seu primer triatló a Xerta, un dels més engrescadors de les Terres de l’Ebre. L’experiència va resultar molt positiva, i va ser l’inici d’Enric Boldú com a triatleta.
Per què vas decidir practicar el triatló?
El més important i que mai he deixat de tenir al cap és passar-m’ho bé. El triatló m’agrada dir que és l’esport dels nens. Què hi ha més divertit que nedar… pedalejar…. i córrer? Sabent que m’ho estic passant bé, les ganes de superar reptes fan d’este esport font inesgotable de motivació.
Havies practicat abans altres esports?
De molt jovenet, amb 13 i 14 anys nedava i corria acceptablement bé, però a partir dels 16 vaig deixar de fer esport. No hi ha excuses, durant 20 anys sempre vaig trobar coses millors a fer. Amb 36 anys vaig recuperar una vella bicicleta, i vaig descobrir que per les nostres terres tenim repartit el paradís a trossets. Una lesió m’aparta de la bicicleta un temps, i començo a córrer, fins que em trobo nedant, pedalejant i corrent com si s’hagués d’acabar el món.
De tots els Ironman que has participat, quin t’ha impressionat més?
Porto 18 triatlons Ironman acabats, uns quants més si comptes mitjos ironmans, triatlons olímpics i esprints, però seguixo gaudint com un xiquet cada cop que em poso el dorsal. Sens dubte, el que més m’ha impressionat ha estat el de Hawaii. Cada Ironman té alguna cosa especial, Lanzarote pedalejant entre muntanyes de lava, Zuric on nedes al seu llac, Niça i el seu passeig ‘Promenade des Angles’.
No podria quedar-me amb un sol Ironman, però Hawaii és el campionat del món, i has d’aconseguir la plaça classificant-te en qualsevol dels Ironmans d’arreu del món. Un cop l’any, el primer diumenge de lluna plena des de 1972 es celebra el que al seu moment va ser el primer triatló de la història, i després es va convertir en el campionat del món.
He vist imatges de tots els triatlons de Hawaii des de la seua primera edició. Este any he format part d’esta història, he nedat al Pier de Kailua-Kona, he pedalejat la meua Quintana Roo per la Queen K fins a Hawai i he tornat, he corregut la marató per Ali-Drive arribant a Energy Lab i he tornat envoltat de lava.
He corregut amb Ivan Raña, Javier Gómez Noya, Lionel Sanders o amb Patrick Lange, este any jo he format part d’esta història al costat dels millors triatletes del moment, és com per a un aficionat al futbol o bàsquet entrenar o competir al costat de Messi o Pau Gasol. Per tot això l’Ironman Hawaii és sens dubte el més impressionant.
La part psicològica deu influir molt.
Per a córrer este tipus de curses has de tenir un bon entrenament físic indubtablement, però el que marca la diferència és la part psicològica, les ganes d’arribar als teus límits i… superar-los.
La prova són 3.800 metres de natació que es fan en aproximadament una hora, després i sense parar, et canvies ràpidament de roba per a agafar la bicicleta i recórrer 180 km, que es solen fer entre 5 h i 5 h i mitja, fins aquí portem unes 6 h 30 min i és aquí on comença realment la cursa. Deixes la bicicleta amb ganes, ja són hores i quilòmetres i tens ganes de baixar de la bicicleta i començar a córrer. Si tot va bé i encara tens forces, has de tenir-ne, et queda una marató i aquí és on de ben segur acabaràs amb tot el que et queda. En una bona cursa puc córrer esta marató en 3 h 30 min i en una mala, puc passar de les 5 h.
La marató és on trobes els teus límits i és aquí on el cap i les ganes han de poder més que el dolor i la fatiga.
Molta gent pensa que exposar el cos a tant d’esforç no pot ser gaire bo, què en penses?
Penso que tenen tota la raó, ha ha ha. És cert, este esforç màxim no és saludable, el cos és savi i per això insisteix que pares i deixes de fer-lo patir. No recomanaria ningú enfrontar-se a una prova així sense una preparació específica. Però al costat d’estos dies tan llargs i durs on poses la maquinària al límit, hi ha tot un estil de vida sa, cuides el que menges, les hores de son, els excessos… i fas esport a diari!
Quant temps dediques a entrenar?
Entreno tots els dies alguns més intensos i altres més suaus que en diem descans actiu. Les hores setmanals depenen del moment de la temporada. Començo entrenant entre 12 i 15 hores i els últims dos o tres mesos abans de la competició entre 18 i 22 hores setmanals.
Una setmana típica podria tenir quatre sessions de natació, a primera hora del dia entre 3.500 i 4.000 metres per sessió. A migdia, tinc una feina amb horaris comercials, així que dedico tres hores per anar en bicicleta o córrer. Normalment entre setmana hi ha tres sessions de córrer i dos de bicicleta i el cap de setmana aprofito per a fer les tirades llargues tant de bicicleta com de córrer.
Un entrenament típic de cap de setmana de càrrega poden ser 150 km de bicicleta el dissabte (unes 5 hores) i 90 km de bicicleta diumenge (tres hores) seguit d’1 h 30 min o 2 h de córrer.
Seguixes alguna dieta especial?
Has de cuidar el que menges per a no portar excés de pes. És important què menges, quina quantitat i important quan t’ho menges!
Què vas pensar al creuar la meta a Hawaii?
Un somni fet realitat, i quan complixes el que durant anys ha estat el motor de les teues il·lusions esportives no pots evitar les llàgrimes de felicitat.
Fins quan penses seguir?
M’agrada dir que Ironman no és el que faig, Ironman és el que soc! És una forma de vida i ho faré, si les lesions m’ho permeten, fins que no pugue més. I espero que siguen molts anys. Esta edició, el japonès Hiromu Inada de 86 anys va acabar la cursa dintre del temps. Si ell ha pogut, espero poder jo també.
I els pròxims objectius?
De moment el proper Ironman quasi segur serà Lanzarote l’any 2019, això és un no parar gaire.
