No és la independència, ni els presos polítics, ni la memòria històrica, ni tan sols la defensa de l’Ebre en el seu moment… Allò que sembla generar més consens entre les diferents formacions polítiques del territori -llevat de la CUP i un Movem amb matisos- és la defensa dels bous. És evident que rere aquest “front unitari” hi ha el convenciment d’alcaldes de poblacions on aquest espectacle és l’essència de la seva festa major. Però d’aquí a dir que és l’ensenya de les Terres de l’Ebre, em sembla una generalització un pèl forçada. Malgrat tot, els partits, de tot l’espectre polític, sembla que han comprat generosament aquesta tesi, amb la temor que oposar-se als bous pot comprometre les seves aspiracions electorals; encara que això representi anar contra les pròpies conviccions. Aquesta mateixa setmana, comentant-ho amb companys periodistes, alguns explicaven que estan tips d’assistir a rodes de premsa de polítics de signe divers posant-se darrere la pancarta a favor dels correbous i renegant-hi cinc minuts després quan estan fora de micro.
Fa unes setmanes hem assistit al naixement d’alguna plataforma ciutadana que, des del mateix epicentre taurí de l’Ebre, ha tingut el coratge de manifestar-se en contra d’una tradició que consideren obsoleta i en què el maltractament de l’animal està fora de dubte, singularment quan parlem del bou embolat o capllaçat. Aquesta gent seran pocs o seran molts. No ho sabem. Però,com els taurins, també voten. I n’hi deuen haver de dretes i d’esquerres. Potser és una qüestió d’estratègia i els cal imitar l’adversari, alçant la veu i amenaçant amb boicots electorals. Si jo fos estrateg en un partit polític, estudiaria bé el moment taurí a l’Ebre, perquè potser la realitat no és exactament com sembla.
